Els primers tractaments del guió:
Dan O'Bannon va començar a treballar amb el guió amb el títol d' Star Beast, el qual tenia molts dels elements que després es veurien en el film definitiu, com la nau especial mercant, la crida d'ajuda, el planeta tempestuós, l'esquelet fossilitzat de l'extraterrestre. Posteriorment amb la participació d' H.R. Giger, O'Bannon i Ron Shusett varen anar gestant la creació de la criatura paràsita i híbrida.

El guió definitiu de Walter Hill i David Giler:
La productora Brandywine, amb Gordon Carroll, Giler i Hill al capdavant va ser important a fi d'incorporar nous atractius al guió, com per exemple la conspiració de la qual són víctimes la tripulació del Nostromo per part de la Companyia i l'ordinador Mare. La nau va passar de dir-se Snark Leviathan a dir-se Nostromo.

Càsting:
Per al paper de Kane es va escollir Jon Finch, però una diabetis el va apartar del rodatge i es va agafar John Hurt. Una de les eleccions més sorprenents va ser la de Sigourney Weaver, en aquells moments (1979) pràcticament una desconeguda, va acceptar després de la negativa de Meryl Streep.

Resultat comercial:
La pel·lícula es va estrenar el 25 de maig de 1979 i va ser un èxit total de taquilla, va recaptar més de 40 milions de dòlars als EUA i va superar els 100 a nivell mundial. Va aconseguir l'Oscar pels millors efectes visuals.

Versións refetes:
El 1992 i pel mercat del làser disc, Alien es va editar amb l'escena suprimida en el seu moment pel director, en la qual Ripley descobreix el destí dels seus companys al cau de l'extraterrestre a la nau i mentre un agonitzant Dalls transformant-se en espora suplica a Ripley que el remati ella mateixa. Aquesta escena es va considerar massa dura per incloure-la en el muntatge de 1979.

Era necessària una segona part?:
Entre la primera i aquesta segona part hi ha 7 anys de diferència. Entre altres coses perquè la mateixa Fox dubtava de la viabilitat d'una segona part. Només Walter Hill pensava que podia tenir un cert sentit donar un gir a la història, fins i tot estava disposat a rodar-la ell mateix, però quan va conèixer James Cameron (Terminator) i aquest li va proposar una continuació com si fos un film bèl·lic, amb mils d'aliens lluitant contra marines al planeta d'Acheron, aquest ho va tenir molt clar qui seria el director de la segona part.

El tractament de Cameron:
El guió que va presentar es va respectar totalment excepte l'escena dels pares de la petita Newt a la colònia Acheron. Aquesta escena va ser recuperada posteriorment en la versió per làser disc. Després, es varen incloure nous personatges, com el de Carter Burke, representant de la companyia i personatge que traeix  Ripley, tot i que l'escena en què aquesta l'ajuda a morir després d'esser encapullat pels aliens mai va ser rodada. Landroide Bishop va passar de ser una simple extensió de l'ordinador central a ser un personatge ambigu però amb una certa dosi d'humanitat. La lluita final amb un grup d'aliens al moment de rescatar Ripley mai es va filmar.

Càsting:
Cameron sempre va tenir clar que el personatge més important era el de Ripley i que aquest havia de ser novament per a Sigourney Weaver. James Remar havia de fer el paper del marine Hicks, però finalment Cameron el va substituir per un dels seus actors fetitxe, Michael Biehn.

Resultat comercial:
Estrenada el 22 de juliol de 1986, en tres setmanes va recaptar el que havia recaptat la primera en tota la seva cursa comercial als EUA. La xifra a nivell mundial va arribar als 170 milions de dòlars. Va obtenir l'Oscar pels millors efectes especials.

Versións refetes:
El 1991 va sortir al mercat una versió en làser disc en la qual hi havia més de 15 minuts d'escenes suprimides, com per exemple la dels pares de Newt al començament del film.

Discussions sobre la tercera entrega:
Walter Hill i David Giler es varen plantejar fer una tercera i quarta entrega a la vegada, no està inclòs en la primera de les dues el personatge de Ripley, i es recupara posteriorment en una història situada a la Terra. El projecte li va ser proposat a Ridley Scott (La teniente O'Niel) el qual no va poder acceptar-lo, cosa que va provocar seguidament un ball de guions i directors que varen perjudicar el resultat final.

El guió de William Gibson:
El guió se centrava en una possible contaminació de la raça alienígena de l'androide Bishop, barrejant interessos cooperativistes, governs dictatorials, rebels progressistes, i acaba tot amb una bacanal d'aliens i morts en una estació anomenada Rodina. Gilter i Gibson varen considerar que era un tractament massa confús i allunyat de la línia que va provocar els èxits de les entreges anteriors.

El guió d'Eric Red:
Aquest situava l'acció en una estació espacial, North Star, colonitzada per grangers regenerats en la qual l'aparició dels alienígenes suposava una sèrie d'experiments genètics. Renny Harlin va acordar portar el guió de Red a la pantalla, però quan el va llegir va rescindir el contracte per dirigir aquesta entrega.

El guió de David Twohy:
La història es desenvolupa en una presó espacial, tot i la seva qualitat va ser refusat perquè no hi intervenia el personatje de Ripley. Mentre Twohy pensava com incorporar el personatge de la Weaver, Giler i Hill buscaven un director, varen trobar l'home ideal, Vicent Ward.

El toc personal de Vicent Ward:
El director va quedar fascinat per poder rodar una entrega d'Alien, però va demanar escriure el guió amb John Fasano. La història se centrava en una nau espacial de fusta plena de monjos quasi medievals, era una idea visualment atractiva però gens efectiva envers la taquilla. Greg Pruss va intentar donar-li un aire més comercial a la història, pero Ward s'hi negava constantment, de fet a ell l'aparició del monstre no li interessava gens. Després que Ward presentés el seu projecte ple de referències místiques i religioses, es va considerar no que es podia filmar. Va intervenir-hi Larry Ferguson, les idees del qual també varen ser refusades, sobretot per Sigourney Weaver. Finalment el guió definitiu combinava la visió medieval i religiosa de Ward amb la idea de la presó de Twohy. La fugida de Ward del projecte final així com la negativa a participar-hi de directors famosos varen provocar que es fes càrrec del projecte un desconegut provinent del món de la publicitat i el vídeo: David Fincher.

Resultat comercial:
Estrenada el 22 de maig de 1992, competint directament amb Arma letal 3, va començar espectacularment amb més de 25 milions de dòlars de recaptació durant el primer cap de setmana, posteriorment es va enfonsar, i finalment va arribar als 60 milions de dòlars als EUA. L'èxit que va assolir a la resta del món va evitar el desastre comercial.

Valia la pena morir.