ERRARE LIBRORUM EST
L'errata és tan vella com el llibre. Els monjos medievals que perdien la vista tot copiant manuscrits ja sabien que tan vergonyosa distracció era obra d'un ésser infernal a qui donaren nom: Titivil. Encara avui el dimoniet remena els llibres, per molta alta tecnologia que li posin al davant. I és que ja ho deia Eugeni d'Ors: "Qui no vulgui pols d'errates, que no vagi a l'era de les impremtes".
MERCÈ MOLIST
"Conten que un dia -narren Josep
M. Pujol i Joan Solà a Ortotipografia (Columna)- va trucar a les
portes de la Ciutat Prohibida de Pequín un impressor que duia un
fabulós obsequi per a Sa Majestat Imperial: un llibre sense cap
errada. L'emperador va fer examinar el llibre per cadascun dels 666 lletrats
del seu Íntim i Privat Consell i la resposta que els savis donaren
confirmà, entre l'astorament general, les pretensions de l'artesà:
el llibre no contenia, efectivament, ni una sola errada. Ni tan sols la
que apareix en aquests casos al colofó en què es fa constar
que al llibre no n'hi ha cap".
La llegenda acaba amb l'impressor
cobert de glòria i l'emperador fent introduir una errada al "llibre
sacríleg". Ho comprèn Jesús Giralt, director editorial
d'Enciclopèdia Catalana: "El llibre perfecte no seria d'humans".
Poques obres tenen l'honor de
no tenir absolutament cap errata i, a la inversa, algunes estan buscadíssimes
per aquest fet. És el cas de la Judas Bible (Londres, 1613), on
qui prega a l'hort de Getsemaní és Judes i no Jesús;
la Wicked Bible (Londres, 1631), que es menja un no al setè manament:
"Faràs adulteri", o la Printer's Bible (1702): "Els impressors ('printers'
en comptes de 'princes', governants) m'han perseguit".
Hi ha errates llegendàries
com aquella estricta editora alemanya que afegí una nota en un llibre
on assegurava que no hi havia cap errata. I sí hi era: a la nota.
O aquell manual infalible per no equivocar-se que a la primera plana ja
tenia tres errors. O aquell escriptor que envià el manuscrit a la
secretària de l'editorial, "For Mary", i així li van imprimir
com a dedicatòria. Males llengües asseguren que moltes de les
troballes lingüístiques de l'Ulisses de Joyce són errates.
Si més no en aquest tema,
els editors catalans estan a l'alçada de la resta del món.
Ho reconeix Jaume Vallcorba (Quaderns Crema): "Sempre se te n'escapen.
Només en dos llibres he aconseguit no fer cap errada, un d'ells
el vam corregir no menys de dotze vegades i això no és rendible".
Encara que saben que és normal, que passa a les millors famílies,
els editors tenen pànic a les errates i els costa parlar-ne. Alguns
asseguren que la por els ha fet desenvolupar un sisè sentit per
localitzar-les, d'altres no poden llegir normalment: els ulls se'ls en
van a la recerca de l'errada. Àlex Susanna (Columna) assegura que
té les obres completes de Josep Pla corregides amb llapis.
I mira que, dels errors que hi ha en un original, menys d'un 1% s'escapen a l'obra acabada. Està calculat: dotze errades en trenta planes (2.100 pulsacions per plana) representen un ínfim marge d'error del 0,019%. Més d'una errada per cada deu planes es considera una mala correció. Però existeixen. I estan classificades.
Un roc o un ruc?
Hi ha les errates que tenen
sentit i les que no. Les primeres són les pitjors. Si Foix diu:
"El meu país és un roc" o "El meu país és un
ruc", qui és el llest que sap la frase correcta? I més terribles
són les errades a la coberta, caríssimes de subsanar en tapa
dura. Columna en té una col.lecció: a La Passió segons
Renée Viven, M. Mercè Marçal es diu Marsal al llom.
I no fa gaire, Oriol Vergés sortia com a Oiol. A un altre llibre
que prefereixen no recordar van posar títols diferents a la coberta
i al llom. Per sort, es rectificà a temps. Edicions 62 va canviar
un Jaume Fabre per Fabra i Quaderns Crema atribuïa una il.lustració
al "cavaller Francesc Pierre" en comptes de "cavaller francès Pierre".
Hi ha d'altres errades que potser no farien les delícies de l'inquisidor Buenafuente però preocupen editors i correctors. Les més usuals són les ortogràfiques i gramaticals, seguides de les inversions, oblits o confusions de lletres. Aquest és el cas de "el temps s'atuta" a Míster Evasió, d'Edicions 62, "lapin vulgaire" (conill vulgar) per "latin vulgaire" (llatí vulgar) a Les llegendes épiques de Martí de Riquer, que es va corregir abans de publicar, i les moltíssimes errates als poemes de Foix: els "rectors" que es tornen "sectors", l'"infant" que es fa "instant" o els "fumalls" que són "fullams". Jesús Moncada recorda la seva època de corrector: "A L'últim dels mohicans, el picador havia escrit 'ganader' en comptes de 'granader' i el corrector ho corregí per 'ramader'".
El crim perfecte.
Altres errors de picatge són
les dates incorrectes, com al diccionari d'història on Ferhat Abbàs,
nacionalista algerià, mor l'any 1955 i presideix l'Assemblea Nacional
el 1962. També són freqüents la confusió de paraules
semblants -les "ganyotes de mercader", de Foix, convertides en "banyotes
de mercader"- i els salts de text: deixar-se línies en picar.
Els traductors protagonitzen
històries divertidíssimes. És el cas del gall dindi
(turkey) que es convertí en turc (turkish): "El detectiu va saltar
la tàpia i trobà un turc que picotejava pel jardí",
o l'àncora (ancre) que esdevé tinta (encre) i "el capità
mana tirar la tinta a l'aigua".
No cal oblidar tampoc les errades dels impressors, com l'oblit, inversió o repetició de línies i planes. A La noia dels timbals, de Josep Bras (Columna), les primeres planes de dos contes estaven intercanviades i es va haver de repetir la tirada (1.800 exemplars). A La muntanya màgica, de Thomas Mann (Proa), una plana sortia en blanc. L'editorial se n'adonà quan els llibres ja s'havien distribuit i es van haver de retirar. Aquests són els errors més cars.
Ordinadors analfabets
Però amb les infalibles
noves tecnologies encara sobreviuen les errates? I n'han sortit de noves,
diuen els experts. Avui, l'autor porta l'original en un disquet que s'introdueix
a l'ordinador de l'editorial (errors de traducció electrònica)
o bé un escànner "llegeix" el text i confon lletres semblants
com i-l-j, N-H-M, ó-d, l-I, m-rn (Ilet, meniava, irreguiaritat,
corn). Per no parlar de les particions incorrectes de paraules, els espaiats
massa blancs, errors tipogràfics, textos corregits que a la màquina
no li ha donat la gana de gravar i s'han de tornar a corregir...
Després del prestigi
de l'editorial, el més gran perjudicat per les errates és
el lector. En molts casos ni se n'adona, però els perepunyetes omplen
de cartes les editorials. És el cas de la Gran Enciclopèdia
Catalana: "Hi ha 25 milions de paraules, que representen 25 milions d'unitats
d'informació. Tenim arxius immensos de cartes que discrepen sobre
dates, noms, llocs. No hi ha setmana que no ens arribi alguna observació",
explica Jesús Giralt. Enciclopèdia les utilitza quan renova
i corregeix anualment els volums. Així s'han subsanat errors garrafals
de la primera edició com l'oblit de la biografia del bisbe Urquinaona,
la inexistència del gironí riu Onyar o la mort d'Ernst Jünger
("Suàbia, 1960", deia l'Enciclopèdia) que en el moment d'escriure
aquestes línies frueix d'una mítica longevitat.
No podíem acabar aquest
repàs d'errates sense fer referència a l'aviat obsoleta "Fe
d'errades". Avui només es manté en obres tècniques
i científiques on un error pot ser fatal. La causa de la seva desaparició
és, segons Giralt, que desmereixen l'editor: "L'ideal seria que
el procés d'edició garantís la fiabilitat del text".
L'ASSASSÍ ÉS EL CORRECTOR?
L'errore tipografico è una
cosa maligna:
lo si cerca e perseguita, ma esso
se la svigna.
Finchè la forma è
in macchina si tiene ben celato,
si nasconde negli angoli, par che
trattenga il fiato.
Neppure il microscopio a scorgerlo
é bastante,
prima; ma dopo esso diventa un
elefante,
il povero tipografo inorridisce
e freme
e il correttor colpevole il capo
abbasa e geme,
perchè se pur dell'opera
tutto il resto è perfetto
si guarda con rammarico soltanto
a quel difetto.
"L'errata tipogràfica és
una cosa maligna:
se la cerca i persegueix, però
s'escapa ben indigna.
Fins que la forma és en
màquina està ben amagada,
s'oculta en els racons, sembla
que s'aguanti l'alenada.
Ni tan sols el microscopi per a
llucar-la és bastant,
primer; però després
es converteix en un elefant.
El pobre tipògraf es ben
horroritza i s'estremeix,
i el corrector, que és culpable,
acota el cap i gemeix,
perquè, si fins tota la
resta de l'obra és perfecta
hom es mira amb amarguesa solament
aquell defecte"
Anònim
La ironia del poema fa menys
crus els tràngols dels correctors d'Enciclopèdia Catalana
que el tenen penjat a la paret. I és que quan apareix l'errata,
tots els ulls miren els professionals de l'esmena. "El principal culpable
de l'error és qui el fa: l'autor o el teclista", es defensa Antoni
Farret, cap de correctors d'Edicions 62.
Els llibres solen corregir-se
entre dues i tres vegades: l'original, les galerades i les paginades. En
obres científiques s'hi afegeix un especialista en terminologia,
sobretot en català on hi ha paraules tècniques que ni tan
sols estan fixades. També es para més atenció en traduccions
com Proust i Goethe, o en el darrer llibre de Ferran Torrent, ple de dialectalismes
i barbarismes, un autèntic repte pels correctors de Columna. La
feina no és només ortogràfica i gramatical, també
cal arreglar les falles en el sentit o les traduccions massa literals.
"Una de les grans desgràcies
dels correctors és que se'ls jutja per una errada i no pels noranta-nou
encerts. Hi ha originals molt dolents, autors que escriuen molt malament,
i s'han de tocar tantes coses que és fàcil que se n'esmunyin",
els disculpa Jesús Giralt. A la feixuga tasca de l'atenta doble
lectura (llegir el text seguint l'original), vuit hores al dia, s'hi afegeix
una precària situació laboral: la majoria de correctors són
col.laboradors de l'editorial, no tenen contracte. "És una feina
desagraïda i mal pagada", assegura Jaume Vallcorba. Per acabar-ho
d'amanir, la vista se'n ressent i més avui, quan l'estalvi de temps
i paper demana corregir en pantalla.
"Els llibres més difícils
de corregir són els d'autors tècnics, economistes, polítics,
mestres, historiadors, escriuen pitjor que els autors literaris, encara
que hi ha excepcions. Quan em porten algun text de la col.lecció
Rosa Sensat, ja tremolo", somriu Antoni Farret. La polèmica entre
autors i correctors no és tan forta com en el temps de Josep Pla,
que tenia enormes batusses amb el corrector de Destino, més fabrià
que Fabra, però encara avui algun editor ha de calmar el corrector
que amenaça deixar el text tal i com està perquè tothom
sàpiga que el famós escriptor no sap escriure.
Teòricament, l'escriptor
repassa les correccions. Hi ha editorials, com Columna, que ho especifiquen
al contracte: "L'autor, que ja ha lliurat l'original, es compromet a revisar
un joc de proves i a requeriment de l'editorial tantes com fos necessari".
N'hi ha que són meticulosos, com Espriu. I d'altres, "alguns de
molt coneguts, que passen olímpicament", explica, divertit, Àlex
Susanna. Però no diu noms. Foix n'és un de llegendari.
Ara bé, detallistes o
'passotes', no abunden els autors que es querellin contra les editorials
per les errates. Ho comprenen. Tot i que la Llei de Propietat Intel.lectual
els permet "exigir el respecte a la integritat de l'obra i impedir qualsevol
deformació, modificació, alteració o atemptat contra
ella".