ERRARE LIBRORUM EST
 

L'errata és tan vella com el llibre. Els monjos medievals que perdien la vista tot copiant manuscrits ja sabien que tan vergonyosa distracció era obra d'un ésser infernal a qui donaren nom: Titivil. Encara avui el dimoniet remena els llibres, per molta alta tecnologia que li posin al davant. I és que ja ho deia Eugeni d'Ors: "Qui no vulgui pols d'errates, que no vagi a l'era de les impremtes".

MERCÈ MOLIST
 "Conten que un dia -narren Josep M. Pujol i Joan Solà a Ortotipografia (Columna)- va trucar a les portes de la Ciutat Prohibida de Pequín un impressor que duia un fabulós obsequi per a Sa Majestat Imperial: un llibre sense cap errada. L'emperador va fer examinar el llibre per cadascun dels 666 lletrats del seu Íntim i Privat Consell i la resposta que els savis donaren confirmà, entre l'astorament general, les pretensions de l'artesà: el llibre no contenia, efectivament, ni una sola errada. Ni tan sols la que apareix en aquests casos al colofó en què es fa constar que al llibre no n'hi ha cap".
 

La llegenda acaba amb l'impressor cobert de glòria i l'emperador fent introduir una errada al "llibre sacríleg". Ho comprèn Jesús Giralt, director editorial d'Enciclopèdia Catalana: "El llibre perfecte no seria d'humans".
 

Poques obres tenen l'honor de no tenir absolutament cap errata i, a la inversa, algunes estan buscadíssimes per aquest fet. És el cas de la Judas Bible (Londres, 1613), on qui prega a l'hort de Getsemaní és Judes i no Jesús; la Wicked Bible (Londres, 1631), que es menja un no al setè manament: "Faràs adulteri", o la Printer's Bible (1702): "Els impressors ('printers' en comptes de 'princes', governants) m'han perseguit".
 

Hi ha errates llegendàries com aquella estricta editora alemanya que afegí una nota en un llibre on assegurava que no hi havia cap errata. I sí hi era: a la nota. O aquell manual infalible per no equivocar-se que a la primera plana ja tenia tres errors. O aquell escriptor que envià el manuscrit a la secretària de l'editorial, "For Mary", i així li van imprimir com a dedicatòria. Males llengües asseguren que moltes de les troballes lingüístiques de l'Ulisses de Joyce són errates.
 

Si més no en aquest tema, els editors catalans estan a l'alçada de la resta del món. Ho reconeix Jaume Vallcorba (Quaderns Crema): "Sempre se te n'escapen. Només en dos llibres he aconseguit no fer cap errada, un d'ells el vam corregir no menys de dotze vegades i això no és rendible". Encara que saben que és normal, que passa a les millors famílies, els editors tenen pànic a les errates i els costa parlar-ne. Alguns asseguren que la por els ha fet desenvolupar un sisè sentit per localitzar-les, d'altres no poden llegir normalment: els ulls se'ls en van a la recerca de l'errada. Àlex Susanna (Columna) assegura que té les obres completes de Josep Pla corregides amb llapis.
 

I mira que, dels errors que hi ha en un original, menys d'un 1% s'escapen a l'obra acabada. Està calculat: dotze errades en trenta planes (2.100 pulsacions per plana) representen un ínfim marge d'error del 0,019%. Més d'una errada per cada deu planes es considera una mala correció. Però existeixen. I estan classificades.

Un roc o un ruc?
 

Hi ha les errates que tenen sentit i les que no. Les primeres són les pitjors. Si Foix diu: "El meu país és un roc" o "El meu país és un ruc", qui és el llest que sap la frase correcta? I més terribles són les errades a la coberta, caríssimes de subsanar en tapa dura. Columna en té una col.lecció: a La Passió segons Renée Viven, M. Mercè Marçal es diu Marsal al llom. I no fa gaire, Oriol Vergés sortia com a Oiol. A un altre llibre que prefereixen no recordar van posar títols diferents a la coberta i al llom. Per sort, es rectificà a temps. Edicions 62 va canviar un Jaume Fabre per Fabra i Quaderns Crema atribuïa una il.lustració al "cavaller Francesc Pierre" en comptes de "cavaller francès Pierre".
 

Hi ha d'altres errades que potser no farien les delícies de l'inquisidor Buenafuente però preocupen editors i correctors. Les més usuals són les ortogràfiques i gramaticals, seguides de les inversions, oblits o confusions de lletres. Aquest és el cas de "el temps s'atuta" a Míster Evasió, d'Edicions 62, "lapin vulgaire" (conill vulgar) per "latin vulgaire" (llatí vulgar) a Les llegendes épiques de Martí de Riquer, que es va corregir abans de publicar, i les moltíssimes errates als poemes de Foix: els "rectors" que es tornen "sectors", l'"infant" que es fa "instant" o els "fumalls" que són "fullams". Jesús Moncada recorda la seva època de corrector: "A L'últim dels mohicans, el picador havia escrit 'ganader' en comptes de 'granader' i el corrector ho corregí per 'ramader'". 

El crim perfecte.
 

Altres errors de picatge són les dates incorrectes, com al diccionari d'història on Ferhat Abbàs, nacionalista algerià, mor l'any 1955 i presideix l'Assemblea Nacional el 1962. També són freqüents la confusió de paraules semblants -les "ganyotes de mercader", de Foix, convertides en "banyotes de mercader"- i els salts de text: deixar-se línies en picar.
 

Els traductors protagonitzen històries divertidíssimes. És el cas del gall dindi (turkey) que es convertí en turc (turkish): "El detectiu va saltar la tàpia i trobà un turc que picotejava pel jardí", o l'àncora (ancre) que esdevé tinta (encre) i "el capità mana tirar la tinta a l'aigua".
 

No cal oblidar tampoc les errades dels impressors, com l'oblit, inversió o repetició de línies i planes. A La noia dels timbals, de Josep Bras (Columna), les primeres planes de dos contes estaven intercanviades i es va haver de repetir la tirada (1.800 exemplars). A La muntanya màgica, de Thomas Mann (Proa), una plana sortia en blanc. L'editorial se n'adonà quan els llibres ja s'havien distribuit i es van haver de retirar. Aquests són els errors més cars.

Ordinadors analfabets
 

Però amb les infalibles noves tecnologies encara sobreviuen les errates? I n'han sortit de noves, diuen els experts. Avui, l'autor porta l'original en un disquet que s'introdueix a l'ordinador de l'editorial (errors de traducció electrònica) o bé un escànner "llegeix" el text i confon lletres semblants com i-l-j, N-H-M, ó-d, l-I, m-rn (Ilet, meniava, irreguiaritat, corn). Per no parlar de les particions incorrectes de paraules, els espaiats massa blancs, errors tipogràfics, textos corregits que a la màquina no li ha donat la gana de gravar i s'han de tornar a corregir...
 

Després del prestigi de l'editorial, el més gran perjudicat per les errates és el lector. En molts casos ni se n'adona, però els perepunyetes omplen de cartes les editorials. És el cas de la Gran Enciclopèdia Catalana: "Hi ha 25 milions de paraules, que representen 25 milions d'unitats d'informació. Tenim arxius immensos de cartes que discrepen sobre dates, noms, llocs. No hi ha setmana que no ens arribi alguna observació", explica Jesús Giralt. Enciclopèdia les utilitza quan renova i corregeix anualment els volums. Així s'han subsanat errors garrafals de la primera edició com l'oblit de la biografia del bisbe Urquinaona, la inexistència del gironí riu Onyar o la mort d'Ernst Jünger ("Suàbia, 1960", deia l'Enciclopèdia) que en el moment d'escriure aquestes línies frueix d'una mítica longevitat.
 

No podíem acabar aquest repàs d'errates sense fer referència a l'aviat obsoleta "Fe d'errades". Avui només es manté en obres tècniques i científiques on un error pot ser fatal. La causa de la seva desaparició és, segons Giralt, que desmereixen l'editor: "L'ideal seria que el procés d'edició garantís la fiabilitat del text".
 
 

L'ASSASSÍ ÉS EL CORRECTOR?
 

L'errore tipografico è una cosa maligna:
lo si cerca e perseguita, ma esso se la svigna.
Finchè la forma è in macchina si tiene ben celato,
si nasconde negli angoli, par che trattenga il fiato.
Neppure il microscopio a scorgerlo é bastante,
prima; ma dopo esso diventa un elefante,
il povero tipografo inorridisce e freme
e il correttor colpevole il capo abbasa e geme,
perchè se pur dell'opera tutto il resto è perfetto
si guarda con rammarico soltanto a quel difetto.

"L'errata tipogràfica és una cosa maligna:
se la cerca i persegueix, però s'escapa ben indigna.
Fins que la forma és en màquina està ben amagada,
s'oculta en els racons, sembla que s'aguanti l'alenada.
Ni tan sols el microscopi per a llucar-la és bastant,
primer; però després es converteix en un elefant.
El pobre tipògraf es ben horroritza i s'estremeix,
i el corrector, que és culpable, acota el cap i gemeix,
perquè, si fins tota la resta de l'obra és perfecta
hom es mira amb amarguesa solament aquell defecte"

Anònim
 

 La ironia del poema fa menys crus els tràngols dels correctors d'Enciclopèdia Catalana que el tenen penjat a la paret. I és que quan apareix l'errata, tots els ulls miren els professionals de l'esmena. "El principal culpable de l'error és qui el fa: l'autor o el teclista", es defensa Antoni Farret, cap de correctors d'Edicions 62.
 

Els llibres solen corregir-se entre dues i tres vegades: l'original, les galerades i les paginades. En obres científiques s'hi afegeix un especialista en terminologia, sobretot en català on hi ha paraules tècniques que ni tan sols estan fixades. També es para més atenció en traduccions com Proust i Goethe, o en el darrer llibre de Ferran Torrent, ple de dialectalismes i barbarismes, un autèntic repte pels correctors de Columna. La feina no és només ortogràfica i gramatical, també cal arreglar les falles en el sentit o les traduccions massa literals.
 

"Una de les grans desgràcies dels correctors és que se'ls jutja per una errada i no pels noranta-nou encerts. Hi ha originals molt dolents, autors que escriuen molt malament, i s'han de tocar tantes coses que és fàcil que se n'esmunyin", els disculpa Jesús Giralt. A la feixuga tasca de l'atenta doble lectura (llegir el text seguint l'original), vuit hores al dia, s'hi afegeix una precària situació laboral: la majoria de correctors són col.laboradors de l'editorial, no tenen contracte. "És una feina desagraïda i mal pagada", assegura Jaume Vallcorba. Per acabar-ho d'amanir, la vista se'n ressent i més avui, quan l'estalvi de temps i paper demana corregir en pantalla.
 

"Els llibres més difícils de corregir són els d'autors tècnics, economistes, polítics, mestres, historiadors, escriuen pitjor que els autors literaris, encara que hi ha excepcions. Quan em porten algun text de la col.lecció Rosa Sensat, ja tremolo", somriu Antoni Farret. La polèmica entre autors i correctors no és tan forta com en el temps de Josep Pla, que tenia enormes batusses amb el corrector de Destino, més fabrià que Fabra, però encara avui algun editor ha de calmar el corrector que amenaça deixar el text tal i com està perquè tothom sàpiga que el famós escriptor no sap escriure.
 

Teòricament, l'escriptor repassa les correccions. Hi ha editorials, com Columna, que ho especifiquen al contracte: "L'autor, que ja ha lliurat l'original, es compromet a revisar un joc de proves i a requeriment de l'editorial tantes com fos necessari". N'hi ha que són meticulosos, com Espriu. I d'altres, "alguns de molt coneguts, que passen olímpicament", explica, divertit, Àlex Susanna. Però no diu noms. Foix n'és un de llegendari.
 

Ara bé, detallistes o 'passotes', no abunden els autors que es querellin contra les editorials per les errates. Ho comprenen. Tot i que la Llei de Propietat Intel.lectual els permet "exigir el respecte a la integritat de l'obra i impedir qualsevol deformació, modificació, alteració o atemptat contra ella".