QUÈ FAN ELS PERIODISTES QUAN NO FAN DE PERIODISTES?
 
 

Aprendre’s de memòria els diàlegs d’una pel.lícula, saber-se els colors dels uniformes de tots els equips de segona i tercera regional, ferrar cavalls, col.leccionar mussols, robar salers, arreplegar pedres, participar en concursos de televisió, somiar donar la volta al món amb un veler, fer el Camí de Santiago en bicicleta i, fins i tot, confeccionar-se una bandera pròpia. Això fan els periodistes quan no fan de periodistes. Sí! En serio.
 

Mercè Molist
L’afició més picant és la de Julià Peiró: col.lecciona calces. Sense usar, per suposat. “Fa uns anys, en tenia unes 700, era una col.lecció fastuosa. N’hi havia unes, brodades de pedreria... Mmm!”, rememora el periodista, que va començar com a fotògraf i d’allà li ve: “Em passava el dia fotografiant dones i sempre veia que portaven bragues lletges. Còmodes, molt pràctiques, però estèticament lletges”.
L’afició, més que per les calces -que també-, forma part d’una estranya dèria interior: “Ja des de petit, apilono coses, més que col.leccionar-les. També he tingut ceràmica, càntirs, tinc uns 600 “pop-ups” (llibres en 3D), 3.000 números ú de revistes...”, explica Peiró. La mateixa dèria que porta Núria Ribó a arreplegar Barbies, plats “horteres”-diu ella-, petites càmares fotogràfiques de joguina i boles de paisatges que si les mous comença a nevar.
Si algú es pensava que la feina periodística és tan absorbent que només es pot viure per ella, res més lluny de la realitat. Bussejar entre les aficions dels col.legues de professió pot convertir-se en un viatge al.lucinant, entre personatges bojos per les motos, col.leccionistes compulsius de taps de cava i virtuosos de la flauta dolça. Treuen el temps de sota les pedres i es dediquen, amb passió, a aficions irrepetibles.
Com la de Sílvia Llombart, cap de redacció de Premsilvània Publicacions i satisfeta col.leccionadora d’una trentena de salers robats: “Jo sempre dic que això és la sal de la vida! El problema és que se t’omple el bolso o la butxaca de sal, quan te’ls emportes. El saler més valuós que tinc? Un del restaurant del Princesa Sofia, que té molt mèrit perquè hi havia molta vigilància. Per sort, no m’han pescat mai”.
Tots parlen amb passió de les seves aficions i més d’un n’ha aprofitat els dolls d’informació que en posseeix, per convertir el seu hobby en reportatge. D’altres n’han fet llibres i exposicions. En resum, han traslladat la curiositat i l’energia inherents a la professió, aquella on ets “aprenent de tot i expert en res”, cap a terrenys més especialitzats. Alguns, fins i tot, s’han tret la carrera donant classes de música, en el cas d’Antoni Batista, reporter de “La Vanguardia”, o lliçons de patinatge, com Carme Mayugo, periodista en un gabinet de premsa.
Entre els crítics de música o la gent d’esports, n’hi ha un elevat percentatge que, primer, han estat musicòfils o esportistes per, després, informar sobre aquests temes. Diu Carles Francino, esportista compulsiu, que agafà la ploma per primer cop precisament per cobrir notícies esportives, i que coneguent el tema informes millor perquè, si no, “veus cròniques de gent que et fan pensar que, com a mínim, haurien de saber una mica de què parlen”.
Els esports tenen encisada bona part de la professió. D’una seixantena de periodistes amb qui hem parlat, 22 en practiquen habitualment o n’han practicat. Alguns, molt i molt seriosament. Margarita Puig, de “La Vanguardia”, havia estat a la selecció espanyola de ballet aquàtic. Imma Casares, de TV3, practicava atletisme com a professional del Barça. Antoni Campanyà, del diari “Sport”, va participar als seus bons temps en competicions internacionals amb l’equip espanyol d’esquí. També són famoses les lliguetes de futbol sala entre equips dels diferents mitjans barcelonins, la clàssica amb bicicleta que munta cada any Josep M. Alguersuari a “La Vanguardia”, els partidets de bàsquet entre redaccions, o les competicions i excursions de la branca catalana de l’Ski Club Internacional de Periodistes.
La raó d’aquestes aficions és diversa. Molts diuen que és una forma d’oblidar-se del periodisme i trobar el relax. D’altres, com Juan Manuel Martínez, de “La Vanguardia”, confessen que “la feina és el meu hobby” i que les altres manies són un més a més. A molts, la professió els ha portat l’afició, com a Lluís Permanyer, que a còpia d’escriure sobre Barcelona li ha anat creixent una biblioteca amb uns 10.000 exemplars. El guanya Josep M. Cadena, amb un pis on viuen, exclussivament, els seus 12.000 llibres, sense comptar la premsa. I què som els periodistes sinó obligats col.leccionistes de números de telèfon?, ens fa notar Lluís Sierra, des de “La Vanguardia”.

Expedients X
Joan Carles Magrans és el beneït cinèfil que als 8 anys ja se sabia de memòria els diàlegs de “El temible burlón”. L’ha vista 14 vegades. I no parlem de “Cantando bajo la lluvia”. El maquetador de “La Vanguardia” té 3.000 cintes de vídeo a casa seva, amb pel.lícules que ha anat gravant quan les passaven per la televisió. Durant una època, necessitava tenir tres aparells per poder enregistrar tot el que li interessava. La seva debilitat? “El cinema americà, sobretot d’aventures”. Només hi ha tres videos que ha deixat i no li han tornat: “El sendero de la traición”, “El maquinista de la General” i “Tristana”. Sentides pèrdues.
Un altre a qui no ha costat ni un duro muntar-se la col.lecció és Antoni Batista, recopilador de targes de visita, com gairebé tothom de la professió però amb una diferència: ell s’hi fixa. “El més curiós és que mostren les vanitats: si la persona té molt ego, té una tarja ostentosa”, explica mentre remena una petita mostra de la seva col.lecció, on n’hi ha milers: de presidents del Barça, de personatges del món polític i cultural, de diplomats en mil i una peripècies...
“En tinc força de Salvador Espriu on, senzillament, s’hi fa constar que és advocat”, explica. I unes quantes de Ricard Maxenchs, Pere Fontana i Pere Duran Farell, on es passa de Ricard a Ricardo i de Pere a Pedro segons el càrrec que ocupen en aquell moment. També, la d’un suposat “president sota la Generalitat de Catalunya”. Tarjes en xinès. Rodones. De suro. La d’un puti-club, de color rosa. Però la seva especialitat són les targetes de fatxes, polítics bascos i espies -el seu tema preferit d’investigació periodística. Per no parlar de quan toca l’orgue mentre el seu pare canta misses, en una petita església. O dels 300 réquiems que té, catalogats, a casa seva. “No ho faig com a hobby ni per desconnectar, sinó amb finalitats d’estudi”, confessa.
Però, si es busquen autèntics Expedients X, s’ha de recórrer a Jordi Jarque, de “La Vanguardia”: “Col.lecciono biografies i dades sobre persones o grups de persones que, per haver intentat ajudar l’ésser humà al marge de les propostes oficials o ortodoxes, han estat aniquilats”. De la seva galeria de personatges hiperestudiats, destaquen Pitàgores i la seva Germandat Pitagòrica, Sòcrates, Jesucrist, Priscilià, Roger Bacon, Jean Hus o Wilhelm Reich; aquest últim, deixeble de Freud, promotor de la revolució sexual, inventor d’aparells per provocar la pluja i creient en els OVNIs, va morir empresonat pels govern nord-americà i tots els seus llibres foren cremats.
L’afició pel col.leccionisme és un dibuix amb molts colors i gradacions. Hi ha els que ho arrepleguen tot i els obsessos monotemàtics. Un exemple d’aquests últims es Josep Porter Moix, de l’”Avui”. Des de petit, col.lecciona banderes de tot el món i de tota mena d’organitzacions, des de sindicats revolucionaris fins a clubs de futbol. “En acabar la II Guerra Mundial, els meus germans i jo ens vam entretenir en fer banderes dels aliats i penjar-les a la làmpada del menjador. Avui, ho sé tot de banderes”, assegura. Fins i tot, en té una de pròpia. La seva.
Un altre cas d’obsessió simpàtica és la d’Horacio Sáenz Guerrero. Quan “La Vanguardia” li preparava un homenatge, en motiu dels seus deu anys com a director del diari, no hi va haver dubtes sobre què regalar-li: una escultura que reproduïa els ulls d’un mussol. I és que Sáenz Guerrero té una història molt particular amb aquests animals: “En un viatge a Grècia, vaig comprar-me uns botons que portaven la figura del mussol d’Atenes, i em va fascinar la llegenda que ho veia tot i no veia res, que és un animal discret”. Avui en té 3.000, “però n’havia tingut 8.000”.
No vius, és clar. Són tot reproduccions, en forma d’escultura, de pintura, de “collage”, de cendrer, de rellotge o de segell. Grans com un home i petits com la punta del dit. Mussols dissecats, dibuixats, de pedra preciosa, d’ambre, de fusta, de vidre, d’or vell. “És un animal que vola en silenci. És tan bonic”, s’il.lusiona Sáenz Guerrero. Mussols trets del Mercado de los Brujos, a Bolívia. Mussols trobats al Vietnam. Mussols “recuerdo de Castellón”. Diu el periodista: “Tinc tants llibres com mussols. I discos, discos clàssics. Dels petits, potser mig milió. Quan tens mitjans, res et pot fer més feliç que fruïr del que t’agrada i lliurar-t’hi amb generositat”.
Però l’afició més estranya és la de Jordi Viader, periodista de TV3: col.lecciona plaques de cava, concretament catalanes i antigues, i les busca arreu on va amb passió d’arqueòleg: “També tinc papallones, perquè estudio entomologia des de fa vint anys, i monedes de cooperatives catalanes dels segles XIX i XX; però el món de les plaques de cava és el més apassionant perquè és absolutament nou, desconegut, som pioners en aquesta investigació i hem de remenar cellers i bodegues, escriure’n llibres...”. Se li dispara l’adrenalina quan en parla, amb autèntica devoció. No en va és un dels cinc fundadors de l’Associació de Col.leccionistes de Plaques de Cava.

Barbie lives
La màgia envolta la relació del col.leccionista amb els seus objectes. Una màgia no sempre exclussivista. Hi ha els que adoren un únic déu i els que prefereixen la república. Com Ramon Miravitllas, de TVE, que té 500 miniatures de cotxes, des de furgonetes fins la Fórmula 1. “A vegades els pinto, hi poso enganxines... I, curiosament, no he conduit fins als 40 anys”, se’n riu el periodista. Un dels seus Alfa Romeos ha “cobrat vida”, diu, “perquè l’he fet sortir en una novel.la”. Però l’afició recopiladora de Ramon Miravitllas no acaba aquí, i per això parlem de república. Cal afegir-hi la col.lecció de capçaleres de diaris de tot el món, i la d’ampolles, i les capses, i els Rolling Stones.
Hi ha també els que guarden les seves cosetes en vitrines i els que se les beuen, com Manuel Raya, de “30 Minuts”, feliç posseïdor de gairebé un centenar de llaunes i ampolles de Coca-Cola de diferents països del món: “Me les bec perquè, si no, la llauna es fa malbé”. O hi dinen a sobre, com Núria Ribó, que col.lecciona plats de record, dels aeroports: “Hi menjo, a casa. Ara faig servir els de la Família Reial anglesa, que hi surten les cares, també de la Lady Di”. En té uns 200, comprats en els seus viatges com a corresponsal i portats per col.legues també viatgers. Aquesta és una situació que es repeteix entre la majoria de col.leccionistes/periodistes que volten per Barcelona: gràcies a la mobilitat inherent a la professió, han forjat algunes de les col.leccions més interessants i universals de la ciutat.
Núria Ribó ha viscut llargues temporades a Nova York, per raons de la feina a TV3. I d’allà li ha vingut això de ser una “recollidora de coses nata”, ja que hi triomfa la moda del “Dumpster Diving” (recollir objectes de les escombraries, per mobiliari i decoració). Casa seva, diu la periodista, és un simpàtic petit museu del “kitsch”. I, per rematar-ho: “Tinc una vitrina amb 25 Barbies, una d’elles és reproducció de la primera nina que va sortir d’aquesta marca. I la flamenca. I la políticament correcta. Per xerrar, és un rotllo que em sembla divertit, per portar la contrària, sempre recordo que la Barbie astronauta va sortir abans que les dones ho fossim”, riu Núria Ribó.
Parlant de joguines, qui en té i en sap un munt és Joaquim Roglán, de “La Vanguardia”. I, paradoxalmente, només n’ha escrit un únic reportatge en tota la seva vida periodística. Les joguines pertanyen a l’àrea privada, a la tradició familiar i als moltíssims viatges de Roglán, on sempre hi ha un moment per visitar les joguineries locals. “Tinc un capítol espectacular de soldades de plàstic, dels anys 40, 50 i 60, de vikings, de moros i cristians, que estan superbuscadíssims”, es vanta. Però això només és una minúscula part del món màgic de Roglán, que parla i no para de trens elèctrics alemanys, galledes de platja modernistes, la primera joguina a piles venuda a Espanya, nines exòtiques i cases de nines, puzzles, castells de fusta i jocs virtuals en cdrom.
Un altre juganer és David Airob, fotògraf de “La Vanguardia”. Des dels 14 anys és un “forofo” de l’Escalextric i ha participat en tota mena de campionats. A casa té muntat un circuit permanent increible i una escuderia de 40 cotxes, preparats personalment pel fotògraf, alguns signats pels seus ídols, com Sainz o el suec (només per a entesos) Stig Bloomkuist. T’estimes més això o la fotografia? “L’únic que canviaria per la fotografia és la guitarra, que m’agrada molt i des de fa més temps, des dels sis anys”, contesta.
Encara que, si es busca autèntica màgia, res com les forces tel.lúriques que col.lecciona Toni Coromina, també de “La Vanguardia”. Bé, no són forces sinó  pedres. Pedres recollides de tota mena de llocs del món.. Pedres de riu o de mar, “no maques especialment, alterades no per l’home sinó pels elements...només per tenir alguna cosa que t’uneixi a aquell lloc”. Pedres de Creta i Corfú, de ses Illes, de la Índia i Lanzarote, sorra del Ganges, del Sahara i del Thar, pols de la piràmide de Keops, rocs del Machu Pichu, del Cadí, de Cadaqués, del Pla de la Calma, d’Almeria.
“Recordo molt especialment la que vaig agafar en una platja de Creta, el mateix any que va morir Franco, just al mateix moment que em passaven pel damunt quaranta mil avions de la OTAN”, recorda en Toni, aficionat també a la música popular de tot el món: “Tinc més d’un centenar de discos i casets, des de música catalana tradicional fins a coses del Pakistan, Cuba, Kenia, Mali, Egipte, Iemen, Nepal, Vietnam, Xina, Alaska...”.
 

Torna-la a tocar
Jaume Collell, “teiatreru” de tota la vida i company de feina de Toni Coromina, comparteix amb ell l’afició per aquest tipus de música, des de fados i cançons berebers fins a temes alemanys dels anys 20 o moderns americans, especialment jazz. Collell guarda també partitures, ja que sovint toca el piano amb els amics i ha fet més d’una actuació en públic. A més i com no, col.lecciona capçaleres: “Les que fan més gràcia són les de diaris àrabs, xinesos o russos, que porten la capçalera al darrera perquè es llegeixen al revés”, explica. I, per últim, barrets. Barrets? “I boines, i barretines, i un barret cordobès, i un de copa. Tot va començar quan, en un viatge als països de l’Est, em vaig comprar la gorra d’un oficial de l’exèrcit roig. I segells, de petit també en col.leccionava”.
No tan seriosament, però, com Juan Manuel Martínez, periodista d’esports a “La Vanguardia” i filatèlic de tota la vida, des que va néixer, el 1947: “Va ser una visió encertada del meu pare, que volia deixar-me algun patrimoni i va pensar en això dels segells. En tinc molts, algun que sol ja costa 600.000 pessetes, per això els guardo al banc i, cada dos mesos, vaig a mirar-me’ls”, comenta. Posats a ser clàssics, Juan Manuel Martínez també juga al domino -ha guanyat copes i tot- i té munts i munts de discos i biografies de compositors. “Els meus dos déus són Beethoven i Karajan”.
La música és una de les aficions majoritàries dels periodistes (en la mateixa proporció que a la resta de la societat, clar). En tenim, fins i tot, que són músics de veritat, amb carrera, com Jaume Collell, Antoni Batista o Bru Rovira, virtuós de la flauta dolça. “Quan vaig entrar al Tele Express, la meva cultura musical em va permetre treballar a espectacles”, recorda Bru Rovira, que va arribar a ser cap de la secció. Havia tocat música barroca, amb quartets, però ara no té temps i només fuig a aquest món privat de tant en tant, a casa: “La música és un altre idioma, molt interessant per relaxar-te”, reconeix Rovira.
I és que la vena artística és una de les constants de la professió. Tomàs Delclòs, de “El País”, fa jocs de mans. Josep M. Alguersuari, de “La Vanguardia”, pinta a les estones lliures. Pilar Sevillano, compaginadora de “La Vanguardia”, té unes 200 ampolletes de dolcíssims perfums. Josep Sandoval, del mateix diari, es deleix pels delicats mecanismes i estètiques dels rellotges.  I Avel.lí Artís -“Sempronio”-, polifacètic periodista que ha fet també teatre i revista, assegura que “sempre m’he considerat pintor”.
El primer article que va publicar Sempronio tractava, és clar, de pintura i, posteriorment, acostumava a il.lustrar-se ell mateix els viatges que feia a Paris, Nova York o Roma. A la seva novel.la “La vall dels reis” el protagonista és pintor. Un altre a qui ha agafat fort amb els llàpissos i pinzells és Tomàs Hernández, històric del “Diari de Barcelona”. Però, a ell, la dèria li va venir amb la jubilació: “M’ha solucionat les tardes, que no sabia què fer. Vaig a classes, a la Llar de Sant Ildefons”. El nivell d’Hernández és molt inferior al de Sempronio, però això no l’espanta. De moment, practica dibuixant retrats de personatges públics, com Ana Botella, Jordi Pujol, Gaspar, Núñez, o un veí de la seva escala.
L’estètica també té el cor robat a Pere Prats, dissenyador gràfic de l’”Avui”, que diu: “No hi ha res més maco que un nou de cors”. I és que Pere Prats col.lecciona baralles de cartes. En té d’Hongria, del Japó, cartes rodones i unes, precioses, les primeres que es van creuar a la seva vida, a les golfes de la casa pairal dels seus avis: “Els oros són pilotes, els bastos, bitlles... I, al darrera, tenen una rodona amb les cares de jugadors de futbol de principis de segle”. Perquè Pere Prats és, també, una gran aficionat a l’esport rei: “Em sé de memòria els colors de tots els equips regionals de segona i tercera, el primer que faig quan vaig a un poble és mirar l’escut del seu club. Tinc reproduccions i samarretes d’equips de tot el món”.
 

Paper, paper
Per afició futbolera, la de Xavier Batalla: el seu hobby, a més de les primeres edicions d’assajos sobre relacions internacionals i els números ú de premsa, són els objectes, en suport paper, que tinguin alguna cosa a veure amb el Barça. Casa seva vessa de coses: “Cartells històrics que no els té ni el mateix Barça, dels anys 40, 50 i 60, programes de mà, carnets de soci raríssims -i mira que jo no sóc soci!-, viseres de paper i una cinquantena de llibres sobre el club”, s’explaia Batalla.
Aquesta mania de recolectar papers no és gens estranya, a la professió. Tot el contrari: col.leccionar números ú i zero o capçaleres de premsa és una cosa normalíssima. Ho fa tothom (Joaquim Marquès, Ignasi Moya, etc, etc). I és que, com diu Josep M. Cadena, “els més difícils de tenir són els últims números, quan la publicació desapareix”. Cadena té un pis -l’antiga casa dels seus pares- que utilitza exclussivament com a biblioteca, especialitzada sobretot en publicacions d’art, humor i polítiques. Parlem de “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia”, “Pèl i Ploma”, “4 Gats”, “Picarol”...
“Déu me’n guard d’haver-m’ho llegit tot! Però sé de què tracten i per a què em poden servir. En dues o tres ocasions he pogut fer encàrrecs, com posar els peus a les il.lustracions d’un llibre d’art, sense haver de recórrer a biblioteques públiques”, s’enorgulleix Cadena. “Per què en tinc tants? Per afany de saber allò que no t’explicaven les escoles i els llibres oficials”. Lluís Permanyer és “otro que tal baila”, en l’amor pel paper. Les seves joies de bibliòfil-per-qüestions-de-feina són una guia d’establiments de Barcelona de l’any 1908 i el primer llibre escrit per Dalí sobre el surrealisme, dedicat, amb un dibuix.
A Domingo Marchena, en canvi, li van els indis. El reporter de “La Vanguardia” confessa tenir “passió” per la història de les antigues tribus nord-americanes. No hi ha cap llibre, en castellà, que no s’hagi llegit i en sap un niu de les seves aventures, parla i no acaba de la lluita heroica dels indis Nezpercé contra l’exèrcit dels Estats Units, de bells discursos de rendició, dels seus alts valors de col.lectivitat, de les seves gestes...
En el tema guerres i batalletes, el gran expert és Josep Playà, sots-director de l’”Avui”: li interessen especialment els llibres que tracten sobre la II Guerra Mundial. “No sóc belicista -diu d’entrada- però tinc un gran interès per l’estratègia, no política sinó militar”. El seu tema preferit és el Desembarcament de Normandia. Joan Maria Hernández Puértolas, de “La Vanguardia”, està encisat, en canvi, per la família Kennedy, tema que ocupa la majoria dels 400 volums que omplen la seva biblioteca sobre història recent dels Estats Units. “Només de l’assassinat, tinc uns trenta o quaranta llibres, i és evident que hi va haver més d’un tirador”, ens fa la confidència. Hernández Puértolas és famós, a més, perquè als anys 70 va participar en un concurs de televisió anomenat “Las diez de últimas”, on va guanyar 250 bitllets. Poca broma, per aquell temps!
Després hi ha els fotògrafs, alguns dels quals demostren tanta veneració per les seves màquines que acaben col.leccionant-les, com Pepe Encina, de “El Periódico”: “En tinc unes setanta, i algunes funcionen. El problema és que no trobes pel.lícules per a les antigues”, es queixa. Entre els seus trofeus en destaca una de fusta, una Leika dels nazis, una Speedgraph (“sí, dona, la càmara del fotògraf de la pel.lícula “El Ojo Público”!”, explica), la reproducció d’un prototip de Kodak de fa 75 anys, una Contesa Nettel (“amb plaques de magnesi, com les dels Brangulí i Pérez de Rozas”) o, atenció, una càmara autèntica d’espia del KGB.
Tot i que, per xulo, el Luis del Olmo, que té “no la més gran però sí la més important col.lecció de radios antigues, a Espanya”. Són uns 500 aparells, tots funcionant correctament, que estan repartits per les redaccions catalanes d’Onda Rambla. Fa uns anys va fer-ne una exposició, a les Drassanes, però no hi tornarà, perquè n’hi van trencar tres. I és que se’ls estima, se’ls mira i en parla amb respecte: “En tinc un, amb els logos nazis, per on només es podien escoltar les emissores locals alemanyes, o un que utilitzaven els anglesos a la II Guerra Mundial”.
A la mania de les radios, Del Olmo hi va afegir la dels micròfons antics, quan Juan Pardo n’hi va regalar un que havia estat de la BBC. “Per aquest, va parlar el president Macià”, assenyala, “i aquest és un micròfon de fil, i això una ràdio de galena, i aquest tocadisc de principis de segle... i, mira, aquest me’l van fer expressament, és la reproducció d’un aparell de ràdio dels anys 20, de fusta d’om, és clar, i porta la meva firma”. Però ni les ràdios ni els micros ni els barretets mexicans, que també col.lecciona, li treuen excessivament la son. Són una afició i ja està. La passió del periodista radiofònic és el golf, descobert fa molt poc: “Sóc molt dolent. Seria capaç d’abandonar, entre cometes, el micro pel golf; donaria qualsevol cosa per tenir un handicap 5”.
 

Gent sana
També Jordi Vendrell practica, darrerament, el golf. Però aquest no és de cap manera l’esport de la majoria de periodistes, que prefereixen jocs més moguts, tal i com escau a la professió. Hi ha inflació de gent que va en bici, en moto, esquia o practica esports nàutics. I també n’hi ha de curiosos, com Carles Sabater, de l’”Avui”, que és contrafort de Els Castellers de Cornellà, “la capdavantera del Baix Llobregat”, diu, amb orgull. O Carme Mayugo, que fa patinatge artístic sobre rodes des dels deu anys.
Més: Rafael Wirth és randoner equestre o, el que és el mateix, practica l’excursionisme a cavall. “Sóc molt bo”, s’ufana i explica que cal saber llegir mapes, conèixer camins i pistes o fins i tot ferrar cavalls -té el títol de ferrador-, si es vol prendre part en campionats europeus o espanyols, com ell: “Amb uns texans, una camisa i unes xiruques, anant al pas, a sis o set quilómetres per hora... va molt bé per l’estrés, per això vaig començar a fer-ho”. Entre les seves gestes, hi ha la d’haver anat de Barcelona a Madrid, a cavall (25 dies), i la travessa dels Monegros.
Si es busca més risc, Joan Vila Foruny és pilot, a més de capità de iot. Aquest ex-periodista de Televisió Espanyola va aprendre a volar arran d’un reportatge sobre l’Aeroclub Sabadell, que va fer als anys 70: “He anat per tot Catalunya, a les Illes, que és un viatge maco, també a Paris, a Suïssa, i he donat la volta a Europa amb avioneta”, explica i no acaba. No li fa por? “En cotxe, també pots matar-te, i no és pas més difícil de conduir. El moment més emocionant és quan et fan “la suelta”, el primer cop que voles tu sol”.
Dani Ramírez, meteoròleg a Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i “La Vanguardia”, prefereix, en canvi, tocar de peus a terra. Muntanyista de tota la vida -pertany al Centre Excursionista de Terrassa-,  ha fet cims de més de 7.000 metres, com el Karakorum, al Pakistan, o l’Ancohuma, als Andes, i 80 cims de més de 3.000 metres, al Pirineu. “La muntanya té molt a veure amb el clima. Precisament, la meva afició pel temps va començar a les excursions”, explica. La natació, la bicicleta, l’esquí i les curses a peu ocupen la resta del seu temps lliure.
I és que n’hi ha que són autèntics multiesportistes. Com Marga Solé, del “Diari de l’Hospitalet”, que ha pujat en globus, ha estat presidenta d’un moto-club, esquia els caps de setmana, ha anat en helicòpter, ha fet trial i enduro, ha jugat a bàsquet i futbol, fa natació, va aprendre a anar en mountain-bike als 50 anys i, si li queda temps, viatja per Egipte, Cuba, Jamaica... “Quan les altres nenes jugaven a nines, jo estava a l’equip de futbol del meu germà, i tothom em volia perquè era molt bona”, recorda. Una altra esportista impenitent és Imma Pedemonte, que juga al tennis amb les amigues, al paddle (“no, amb l’Aznar no hi he jugat mai, tot i que diuen que és molt bo”), a squash amb l’Olga Viza, esquia i, a l’estiu, volta amb una bici de muntanya en companyia del seu marit.
També Carles Francino es un esportista multitemàtic, assidu practicant de futbol, esquí, caça, submarinisme i el que faci falta, “segons la temporada” diu, a més d’una hora diària de gimnàs i “jogging”. Durant set o vuit anys, va jugar a futbol semi-professional, en equips de tercera regional de Valls, Cambrils, Vilanova o Reus. “I no ho feia malament”, assegura el presentador de TV3.
Un altre que ha estat esportista professional, encara més seriosament que Francino, és Antoni Campanyà, cap de fotografia del diari “Sport” i ex integrant de l’equip espanyol d’esquí. Ha participat en més de 300 competicions internacionals, dos campionats del món i una olimpiada, la de Grenoble. Després d’això, va jugar una mica al beisbol (“els Pérez de Rozas m’hi van embolicar”, diu) i ara fa excursionisme per la muntanya, a més d’alguna escapadeta al camp de golf. Campanyà és soci del Centre Excursionista de Catalunya i president del Ski Club de Periodistes, al qual pertanyen també Ernest Udina, Antoni Traveria, Ramon Vilaró, Carmen Herraiz i altres. Precisament, Udina està preparant una excursió de periodistes al Montblanc, per l’any que ve, amb Rafael Jorba, Enric Sala, Jordi Llonc i Jaume Fabre: “Qui vulgui apuntar-s’hi, que ens ho digui”, avisa.
 

Si la barqueta es tomba
Imma Casares és una altra de les ex-esportistes d’èl.lit reciclades a periodista (concretament, a esports de TV3). Durant quinze anys, va pertànyer a l’equip d’atletisme del Barça i entrenava quatre hores al dia. Evidentment, quan va començar a treballar es va acabar l’èl.lit. D’aquell època, li resten moltes coneixences amb joves promeses que, com ella, entrenaven al gimnàs del Barça: Amor, Guardiola... “Alguna vegada els he entrevistat i encara se’n recorden”, somriu.
Però l’esport rei dels periodistes barcelonins és, sense cap mena de dubte, la nàutica. Desconeixem si la mateixa proporció es dóna a tota la societat, si ho fa la proximitat del Mediterrani o si és que hi ha alguna relació esotèrica entre la mar i les notícies. Carles Sentís, encara avui, agafa la góndola que té a Calella i rema fins les illes Formigues, a llegir el diari. La història de la seva afició és tota una novel.la: “Un industrial de Palafrugell va construir 300 góndoles i les llogava a les platges. Però el negoci va ser un fracàs i, com que se’n volia desfer, me’n va deixar una. Dic deixar perquè no me la volia vendre, de cap manera”, explica el periodista.
La mar-mania, però, ja li venia d’abans, de quan era del Club Natació Barcelona i feia pesca submarina, als anys 30. Després, Sentís ha tingut algunes forabordes i ha navegat, també, amb el seu amic Josep Pla, de qui recorda que, en un viatge des de l’Escala a Cadaqués, “es va marejar perquè la barca estava mal construïda”. Pla, doncs, sembla que també era dels de la nàutica.
I és que són legió. Margarita Puig ja nedava als tres anys i, fins els 18, va pertànyer a la selecció espanyola de ballet aquàtic. “Feia com l’Esther Williams”, il.lustra. Després va jugar a waterpolo. I ara fa surf. Lluís Bosch, de “El País”, és veler-addicte des de fa setze anys: “Tot va començar perquè hi havia un paio que no em pagava per haver-li fet una revista i, a canvi, em fa oferir un veler. Encara el tinc, però n’he tingut d’altres i més grans. És com entrar en una altra dimensió, pots estar-te vint hores per anar només a Mallorca”.
El seu gran somni és donar la volta al món, somni que comparteix amb un altre company del diari, Jordi Clapés, que reconeix que “és un vici. Estàs treballant i pateixes perquè fa massa vent i per si el barco estarà ben amarrat”. Clapés té un barco clàssic, de fusta, que cuida amb moltíssim carinyo i que l’ha obligat a treballar amb sextant, conèixer els símbols del temps (molt útils, si ets infografista), saber aprofitar el vent i els corrents i  portar les veles.
Un altre de la vela és Eduardo Martín de Pozuelo, tan i tan aficionat al tema que s’ha convertit, també, en expert en la vida i miracles del famós Titanic. Per no parlar de la seva participació a l’antic programa de televisió “Un millón para el mejor”, d’on va sortir amb 100.000 pessetes de l’any 1969, que va invertir en una moto, la seva autèntica gran passió. El periodista de “La Vanguardia” és un “motero” irredent, com altres col.legues del diari, que organitzen sovint sortides per assistir a grans premis d’Europa: “No som “racers” però sí de moto gran i viatge”, descriu.
 

La moto-to, xumpa-pa-pa
Entrem així a la segona gran afició de la professió: el motor.  Josep Guillamon, de l’”Avui”, a més d’haver fet el Camí de Santiago en bicicleta i tenir una bona col.lecció de clauers, és fundador de l’Escuderia Osona i habitual dels rallies de cotxes que es fan a Catalunya, des dels 12 anys. No hi corre, perquè és massa car, però tampoc va de “voyeur”: hi fa tasques d’organització, com el cronometratge, el control de sortides i arribades, portar el cotxe d’emergència, etc. “Quan ets allà i, de cop, un cotxe fa una virola i surts corrent a retirar-lo, ningú et dóna un copet a l’esquena ni res, però m’agrada aquest món i prefereixo viure’l des de dintre”, explica.
Un altre boig pel motor és Josep Maria Alguersuari, “inventor” de la revista “Solo Moto”, juntament amb el seu germà: “He corregut velocitat i rallies. He tingut vint-i-cinc motos, i ara en tinc tres: una Montesa del 58 que encara funciona, una BMW i una Honda 750”. Alguersuari no tem confessar que “quan no puc dormir, agafo la moto i me’n vaig a Girona”. Ell és, també, el promotor de la clàssica amb bicicleta que es munta, anualment, a “La Vanguardia”, on treballa. L’any passat, el primer, van fer 80 quilòmetres, de Teià a Girona, “i va arribar tothom!”, presumeix.
La bicicleta comparteix popularitat amb la moto. Hi ha el Gabriel Pernau, de “Barcelona Metròpoli”, que ha escrit fins i tot un llibre on explica una gran aventura titulada “A la Xina en bicicleta”. Quatre mesos pedalant. Un altre incansable és Jesús Pérez, de “La Vanguardia”, que s’ha fet tot el Camí de Santiago, una Quebrantahuesos, ha pujat als Lagos de Covadonga i, ni dir-ho, a Montserrat, amb bici. Abans que li agafés per les dues rodes, havia bussejat amb la mateixa passió i, des de fa tres anys, té un barco pels caps de setmana. També Alberto Alonso, de “El País”, és “bicicletero”: cada diumenge el veureu per les carreteres del Baix Penedès, pedalant, amb l’uniforme groc del seu club de ciclisme.
I no podia faltar en aquesta ressenya l’esport per excel.lència: el futbol. Usualment, s’organitzen campionats entre els equips de futbol sala dels diferents mitjans barcelonins. Hi ha, fins i tot, una lliga i una copa. Alguns dels nostres entrevistats combinen les seves múltiples aficiones amb la participació, també, en aquests partits. “S’han fet tota la vida, però des de fa tres o quatre anys ens ho prenem més seriosament, amb patrocinadors i tot. Juguem al pavelló esportiu de l’Avinguda Madrid”, ens convida Àngel del Castillo, veu parlant del gloriós equip del diari “Avui”, guanyador de la Lliga i la Copa, l’any passat, i vencedor de només la Lliga, aquest any (“El Periódico” se’ls ha emportat la Copa). També TV3 i “La Vanguardia” tenen bons equips i, segons Del Castillo, entre els millors periodistes-jugadors destaquen Toni Brossa, de l’”Avui”; Xavier Torres, de TV3 i Xavier Hoste, de “El Periódico”.
Cada boig, doncs, amb el seu tema, com diria Joan Manuel Serrat.  I cada periodista amb la seva afició, a pesar de tots els tòpics que diuen que només vivim per la professió. Amb aquest tòpic al cap vam iniciar la confecció d’aquest reportatge. I, setmanes després, s’ha desintegrat. Quan et poses a gratar, arreu apareixen col.legues que estan enderiats amb les coses més diverses. No és broma. Fins i tot el director d’aquesta revista, Jaume Fabre, resulta que té una col.lecció d’ordinadors que farien les delícies de qualsevol ciberpunk. I el fotògraf d’aquest reportatge, Joan Guerrero, està obsessionat per trobar tantes edicions diferents com pugui del mateix i únic llibre: “La arboleda perdida”.
I és que, com a estressats i estressades obrers i obreres del coneixement, els periodistes semblen necessitar més que ningú alguna vàlvula d’escapament. Sigui l’esport, l’enderiar-se amb qualsevol “bestiesa” o l’acumulació de més coneixements, l’important és trobar una estrella, una guia, per oblidar o fer més suau tanta misèria laboral i informativa. O, senzillament, per sentir-te autèntica i viva.

 
 

<<