ELS SENYORS DE LA
CIUTAT
T'imagines sol/a en el món sense cap sostre quan hi ha tempesta? Què pensaries? Què ploraries? Què somiaries? Com series a l'altra banda, en aquest món que en diuen quart i és associal?
Mercè Molist
"Sóc un ciutadà
del món i la meva ànima és eterna, encara que no tingui
casa. Jo ja estava cremat d'aquesta societat deshumanitzada, de l'esclavatge,
l'aparença, la hipocresia. Quan no vaig poder pagar el lloguer,
dormia al cotxe, però se'l va emportar la grua, llavors vaig buscar
un banc, al barri del Clot: no és tan dolent, si poses cartrons
al damunt és més tou, i si tens mantes, millor".
Antoni Fontanet, 37 anys, expert
en ioga, amant de l'astrologia, estudiós de la telepatia, fa quatre
anys que va entrar a l'altra banda del mirall consumista, al quart món,
el dels anomenats "sense sostre". Barcelona és casa seva i els carrers,
habitacions on troba llit, menjar i companyia. Guarda el que té
-mantes, roba, llibres, vi- en dos carrets d'anar al mercat que passeja
amunt i avall. Un de verd i un de vermell, com la gorra de bèisbol
que no abandona mai, l'únic objecte superflu que té en propietat.
"El primer hivern va ser dur.
Rondava la Sagrada Família: els turistes deixen molt menjar a les
papereres, a vegades sense haver-lo desembolicat. Després vaig descobrir
les parròquies on donen entrepans i el Menjador Municipal. Ara vaig
a les Germanes de Calcuta, fan un bon menjar. Dormo a l'entrada d'un pàrquing,
en un edifici d'oficines. No, no he demanat permís a ningú
per estar-m'hi. Si no et fan fora, ja tens el permís".
"El pitjor va ser el fumar:
primer, agafava les burilles de terra. Després, comprava paper i
liava el tabac de les burilles. Ara fumo Ducados. Hi ha alguna parròquia
que et dóna cent pessetes un cop per setmana i me les gasto en tabac.
Mai he demanat caritat! Si necessito diners, recullo xatarra dels contenidors
i les obres. Les coses bones que trobo, les venc als Encants. Hauries de
veure tot el que llença la gent: roba, sabates, petits electrodomèstics,
llibres... Vivim en la societat del malbaratament."
"La qüestió és
organitzar-te. El pitjor del carrer és l'avorriment, el no saber
què fer amb la vida, el fàstic. Jo tinc uns programes establerts:
el principal és buscar-se la vida. Quan ja tinc el menjar i el fumar
coberts, em dedico a passejar, i llegeixo: novel.les curtes, còmics
que trobo, el diari ni que sigui de fa dos dies... M'assec a llegir en
llocs on la gent va de pas i no es para a mirar-me."
"Què té de bo
viure al carrer? La llibertat. Ets lliure de la família, dels amics.
Ningú et diu què has de fer, a quina hora t'has d'aixecar
i cap on has d'anar. Ningú t'apreta. El pitjor? Que se t'ajunti
que no trobes menjar, que no tens tabac, la soledat, el fred i que ningú
et consoli. Et vénen ganes de suicidar-te. Molts ho fan, lentament,
amb l'alcohol, les drogues. Ep! Igual que la gent que té casa, però
a aquests ningú els veu".
De dia, l'Antoni vagareja camuflat
entre la massa que vola de semàfor a semàfor. Sol. Només
de nit, quan tothom seu davant la tele i els carrers s'han tornat buits,
se sent senyor d'una ciutat que és el seu feu. Dorm a l'entrada
del garatge d'un edifici d'oficines. "A l'Avinguda Tarradellas", diu amb
l'orgull de qui sap que encara hi ha classes i també barris. No
gaire lluny, l'estació de Sants, un dels punts, com Ciutat Vella
o les Glòries, on abunden els sense sostre.
A mitjanit, quan l'estació
té poca gent, no es dissimulen com de dia els que hi viuen. Sants
és un lloc de pas, ideal per ser-hi anònim, un refugi calent,
amb bancs per seure, lavabos i un servei de vigilància tol.lerant.
Antoni Fontanet hi entra amb la seguretat de qui trepitja zona amiga. Els
senyors de la ciutat es preparen per sortir a fora. L'estació tanca
les portes a la una i ells dormiran al seu entorn per tornar-hi l'endemà.
Una dama de cabell blanc, corbadíssima,
passeja el carret pel vestíbul de Sants. Vídua i sola i alcohòlica.
De tarda en tarda es deixa convèncer pels assistents socials i dorm
a la pensió, però sempre en fuig al cap d'uns dies. "És
molt ella, molt lliure", xiuxiueja Fontanet. Més enllà, una
parella. Ell beu un líquid color d'or. Ella recorda que el dissabte
farà tres mesos del seu amor. Es van conèixer al carrer.
És divorciada i ajuntada i separada i al final un mal home la va
enganyar i no té ni casa. La Rosalía i en Miquel, ella 30
anys, se'n riuen quan algú pregunta:
-On fas l'amor si no tens casa?
-Al carrer, quan no passa ningú.
Sense adreça, sense telèfon
-el primer que et demanen per trobar feina-, busquen xatarra. Van votar
a les eleccions? Parla en Miquel: "Ells, ens fan botar! Per tenir roba,
hem d'anar de capellà en capellà. No hi ha suficients llocs
per menjar, ni prou albergs. Et demanen mil papers que no tens. Assistència
social? Sense comentaris. En passem". En Miquel bull, està enfadat,
avui els han robat les mantes, el matalàs, el xampú, la colònia,
la tovallola, la documentació, els mitjons. "Llibertat? Quina llibertat
tinc? Que no em puc moure? És molt bonic tenir una casa i veure
la tele o llegir un llibre quan plou a fora. Com dormiré, aquesta
nit?".
Els dormitoris a l'aire lliure,
col.lectius o individuals, són en zones de ningú: als portals,
a places fosques, als jardinets de terra tova que escassejen entre el ciment
de Barcelona, sol.licitadíssims les xafogoses nits d'estiu. No és
difícil que als "dormitoris" de tota la vida, com l'entorn de l'estació
de Sants, es passegi l'assistent social que busca els alcohòlics
perquè es deixin desintoxicar. Però no és feina fàcil,
donar ajuda.
Un home gran, 56 anys?, que
en fa 36 que ronda el carrer, avui és a Sants perquè vénen
els de l'entrepà, un grup cristià, no sap ni quin, que cada
divendres a aquesta hora reparteix entrepans. La fa petar amb els que preparen
els cartrons per anar a dormir. I crida, boig, a l'assistent: "T'agrada
aquesta merda? Et fa sentir millor fer-me veure la meva vergonya? Deixa'ns
en pau. Sóc en terra de ningú i vull morir aquí".
Irreductible. Un noi jove, pulidament vestit, només el carret el
delata, s'acosta i riu: "Jo no acabaré així".
"Els joves s'espavilen més
-reconeix Antoni Fontanet-, entren i surten del carrer, són ionquis,
gitanos o intermediaris de camells. Però la majoria de gent passa
dels 40 anys. Les dones són més grans i no es relacionen
tant, la processó va per dintre: la majoria tenen problemes psíquics."
"A l'estiu hi ha més
estrangers, sobretot alemanys. Es queden aquí o van cap al sud,
busquen el bon clima, que és molt important si vius al carrer. N'hi
ha que es dediquen a la música. Viatgen amb tren sense pagar, ara
que no hi ha fronteres és fàcil, es dediquen a voltar per
Europa o per Espanya. Hi ha ciutats que per un o dos dies et paguen l'alberg,
i algunes el bitllet de tren perquè te'n vagis!"
"Segons com et guanyis la vida,
hi ha diferents grups: els xoriços, els que demanen, els xatarreros,
els camells... Dels que demanen en esglésies, molts ja tenen la
plaça i els clients fixes, com la velleta que cada diumenge els
dóna 500 pessetes. La plaça és d'un i prou, i es defensa!
El lloc de dormir també, a vegades a pinyes."
"Jo no tinc por dels skins,
però n'hi ha que sí, sobretot a la nit, per això dormen
en grups o en zones que saben que estan vigilades. No és usual,
que et peguin, depèn de com reaccionis. Denunciar-ho a la Guàrdia
Urbana? No estan gaire ben vistos, sobretot pels xoriços i els venedors
sense permís."
"Hi ha gent que fa 10.000 pessetes
en un dia, paga quatre deutes, s'emborratxa amb els amics i va a dormir
sense ni cinc. O els agraden les maquinetes. Són addictes, molts.
Les converses, com a tot arreu, van de dones i de futbol, l'escolten per
la ràdio, els fa companyia. També tenen algún animal,
sobretot els grans."
"Al carrer hi ha molta desconfiança,
però a la vegada, molta necessitat d'afecte. Estan cremats de les
relacions humanes perquè s'han vist marginats pels altres, i per
això també necessiten comunicació i afecte. En aquesta
societat malalta, plena de gent amb neurosis compensades per la televisió,
les drogues o el sexe, la gent del carrer ho té més malament,
perquè no s'ho pot pagar. Hi ha molta malaltia mental, aquí,
les neurosis es veuen ressaltades, no es poden compensar. La ferida s'obre
més."
"La gent del carrer no es deixa
aixafar fàcilment, estan cansats del que han hagut de passar i són
més durs, més forts. Van a un alberg o un centre d'acollida
i se senten sotmesos, pressionats, pels horaris, perquè no els deixen
beure ni fumar... Una vegada, l'associació Rauxa em van convidar
a la seva furgoneta. Si superes la prova de la furgoneta (un mes de visita
periòdica dins el programa de desintoxicació alcohòlica)
et deixen anar a viure a un pis seu. Però al cap d'uns dies me'n
vaig cansar. Em volien fer canviar de manera de ser!"
La ciutat és plena de
grups que donen ajuda als sense sostre. La majoria són religiosos
i de voluntaris, subvencionats per l'administració. Ramon Noró,
del centre obert Arrels (Fundació Sant Pere Claver), veu el quart
món des de l'altra banda: "És un degoteig continu: el 50%
de gent que passa per aquí en un any és nova. El problema
és la societat, que per pujar has de competir, fet que genera sempre
una base exclosa. La primera causa desencadenant és la pèrdua
de feina, si s'hi barreja alguna addicció (ludopatia, drogues) fa
més fàcil el trencament. Hi ha molta gent al carrer, més
del que diuen les xifres oficials. De moment, no hem notat la suposada
feminització de la pobresa, el 15% de població femenina indigent
és manté de fa molt temps perquè la dona té
més recursos: la prostitució, netejar cases."
La manca d'higiene dels indigents
és llegenda, per a Ramon Noró. El servei de dutxes d'Arrels
és un dels més visitats. També la consigna: hi guarden
les bosses on porten tot el que tenen. N'hi ha que utilitzen el centre
per rebre correspondència. "A Barcelona, avui, ningú no es
mor de gana. És el contrast amb el tercer món: al quart,
hi ha més mitjans, i a la vegada més aïllament. Els
pobres de Nicaragua s'ajunten per construir una claveguera. Els d'aquí
no tenen consciència col.lectiva, no fan coses junts. Estan sols.
Per això parlar-hi una mica val més que donar-los diners.
T'accepten millor mitja hora explicant acudits que un seguiment. Això
sorprèn i fa mal, perquè els ofereixes ajuda i no la volen".
Els processos de reinserció
no funcionen gairebé mai. Molt sovint es tanca el cas perquè
el "subjecte" desapareix, se'n cansa. Com a màxim, la Guàrdia
Urbana de Barcelona aconsegueix que un petit percentatge (no arriba al
4%) accepti un lloc per dormir calent els dies més durs de l'hivern
(Operació Fred). I mira que hi ha coses on agafar-se, si fem cas
als organismes oficials: el PIRMI (programa interdepartamental de la renda
mínima d'inserció) de la Generalitat, que els ofereix un
sou; els equips d'Assistència Social dels ajuntaments, els menjadors,
dutxes, albergs, centres de dia i de nit, llocs on es regala roba, parròquies
que donen entrepans, pensions i restaurants amb convenis municipals, l'alberg
de Sant Joan de Déu a Barcelona...
Però res no funciona
com hauria de funcionar. O almenys això explica Carlos Suena -"tal
como suena"-, 49 anys, l'amic, per aquests dies, d'Antoni Fontanet: "N'hi
ha molts que s'aprofiten de nosaltres. Als menjadors socials, poc menjar
i del dia abans!, et demanen nom i DNI, i et donen una targeta on consta
que has dinat allà, però a vegades només et toca el
primer plat i la targeta diu que has pres postres i tot. A ells els donen
subvencions segons les targetes, oi? Doncs algú es queda la subvenció
del meu segon plat! Igual amb la roba: alguns es venen la roba que porta
la gent per als indigents. Al carrer també hi ha màfies,
com els que fan negoci amb els vals de menjar que donen els albergs".
Fa dos anys, Carlos Suena vivia
a l'aeroport de Barcelona. Agafava els carrets abandonats i els portava
a la màquina, que retornava cinc duros. Però la bicoca es
va acabar quan l'empresa concessionària va descobrir que estava
subvencionant legions d'indigents, sobretot gitanos de Sant Cosme. Ara
ven als Encants i el mercat de Sant Antoni coses que troba per la ciutat.
"No, no, robades, no... però la venda ambulant està prohibida
i quan vé la Urbana has de recollir la manta perquè t'ho
requisen tot. Hi ha guàrdies que són fixes en això
de reprimir la venda ambulant i comencen pel gènere que val més
la pena. S'ho queden i no ho veus més. Fa dos diumenges van agafar-me
el carro. Els vaig demanar còpia de la denúncia i una relació
del que s'emportaven, però no me la van voler fer. "Si és
una merda de carro", em van dir. Vaig anar al jutjat i a la comisaria,
per posar una denúncia, però ningú m'escolta."
"N'hi ha que es passen el dia
renegant contra tot -somriu Antoni Fontanet-. Tenen por de la gent. O els
fa vergonya no tenir casa. Viure al carrer és no tenir intimitat,
no pots tancar-te amb clau. La gent se't queda mirant, i molesta que et
mirin per damunt l'espatlla. Per Nadal, et miren amb més compassió.
Però jo no em sento més sol per Nadal, encara que a ells
els ho sembli, m'agrada perquè em donen més i també
llencen més coses. I prou."
"Et fan caritat per les aparences,
per justificar-se ells mateixos, però no ens volen comprendre, es
pensen que t'ho has buscat tu mateix quan en realitat no has tingut més
remei que arribar fins aquí. Jo no he creat la marginació.
Sóc conscient que visc al marge, però aquest marge no l'he
fet jo. La societat és una creació artificial i si desapareixessin
les artificialitats, jo no estaria al marge".
500 MILIONS SENSE SOSTRE
El proper segle serà urbà,
d'immenses mega-ciutat on viurà més gent que el que suporten
les infraestructures, assegura un recent informe del Centre de l'ONU per
als Assentaments Humans. Avui, 500 milions de persones viuen sense casa
a les ciutats del món. A Manhattan, la diferència de renda
entre rics i pobres és més gran que a Guatemala. Hi ha ciutats
a França que han començat a "regular la mendicitat", en realitat
a fer fora la gent que viu al carrer i que, només per això,
no se saltava fins ara cap llei. França, Gran Bretanya i Alemanya
(880.000 sense sostre al país de Kohl) són els Top Homeless
d'Europa.
Segons un estudi de la Federació
Europea d'ONGs, "més de 2,7 milions de ciutadans de la Unió
no tenen llar estable". Els índexs d'indigència augmenten
cada any, però els programes de l'administració per combatre
la pobresa no pujen tan ràpid. Les retallades del pressupost als
Estats Units han començat pels "homeless", potser inspirades en
la crueltat d'un dels seus últims best-sellers, "American Psycho",
on un yuppie es divertia assassinant els sense llar.
A Catalunya, ni se sap quants
són. La majoria viu a l'àrea de Barcelona, on hi ha més
serveis. Segons els estudis oficials, a la ciutat són 800. El 70%
ronda per Ciutat Vella. El 82% són homes. Però les coses
canvien per anar a pitjor, segons el Pla Integral de Lluita contra la Pobresa
i l'Exclusió Social de la Generalitat de Catalunya: "S'observa un
increment dels indigents a les comarques no estricament urbanes. A més,
hi ha una procedència cada vegada més àmplia d'aquest
col.lectiu. Ja no es tracta només d'homes de més de 45 anys
afectats per alguna greu problemàtica personal. Ara, al carrer,
s'hi incorporen joves, dones, parelles, que han perdut l'habitatge, la
feina, les relacions socials i que es troben sense res més, combinen
a vegades treballs esporàdics i la mendicitat amb l'aprofitament
dels recursos assistencials".
(allò que em va dir, així mateix)
ANTONI FONTANET BIOSCA. 37 anys. D'Igualada.
Sóc un ésser humà, un ciutadà del món, la meva ànima és eterna.
La crisis asumida (els cicles, el pèndol)
Fe en el destí i en mi mateix
(biografia a posar en dubte!)
Tenia un germà que estudiava
a l'escola Massana, a Barcelona, els anys 70, i em portava llibres a casa:
filosofia, esoterisme, Hesse, Burroughs... Jo feia el Batxillerat. No m'havia
sentit mai integrat al món i aquí, quan tenia 20 anys, vaig
començar a saber d'Astrologia, de telepatia...
Després vaig a Barcelona a estudiar Psicologia. Al cap de dos anys, ja veig que no era el que volia i també era car. Vaig fer un curset d'Astrologia i un de Grafologia. Treballava fent informes comercials, en una fàbrica de curtits a Igualada. Va i ve de Barcelona a Igualada treballant en coses diverses. Interiorment, s'introdueix en la filosofia macrobiòtica i coneix gent del ioga, del Raja-Ioga (el nivell més alt). M'inviten a anar a la India amb ells i ho faig. Quan torno, dono classes de ioga, gratuïtes. Vaig trampejant les feines, el 1988 em caso. Ella tenia un nen. El 1991 ens separem.
Torno a Barcelona. Torno als Raja-Ioga per un temps, faig més feines. TEnia el cotxe. Un dia el deixo aparcat i se me l'empora la grua, ja no el vaig tornar a buscar. He de marxar també del pis. I vaig al carrer.
Jo ja estava cremat d'aquesta societat deshumanitzada, de l'esclavatge, l'apariència, la hipocresia, la falsedat...
El primer que vaig fer? Buscar-me un banc, al barri d'El Clot.
Sempre he viscut al carrer. La pensió val diners. Em busco mantes, plàstics... El primer hivern va ser dur.
MENJAR. Abans el que trobava al carrer, no al container (per higiene). Rondava la Sagrada Família, on els turistes deixen molt menjar, a vegades sense haver-lo desembolicat, les bosses que els donen a l'hotel... També hi ha les parròquies on donen entrepans, i altres llocs que al principi no sabia. Ara vaig a les Germanes de Calcuta, vaig estar un any anant al Menjador Municipal...
N'estic content, del menjar.
FUMAR: fumava les colilles. Després comprava paper i liava el tabac de les colilles. També feia servir diners que trobava pel terra. Alguna parròquia et donava cent pessetes un cop per setmana i amb això podies comprar tabac. (FUMAR SEMBLA SER L'ÚNIC MOTIU PEL QUE NECESSITA ELS DINERS, L'ÚNIC QUE COMPRA ÉS TABAC i VI)
DINERS. Mai he demanat diners a ningú.
Ara em guanyo la vida recollint xatarra
(coure, alumini, plom, ferro...), del carrer i sobretot de les obres.
També paper. Ara va a 5 pessetes
el quilo de paper de color, en minorista, perquè al majorista només
venen els que tenen furgoneta per portar-lo. Aquest any molta gent s'hi
ha dedicat, i va baixar el preu.
I als Encants. Vivim en la societat
del despilfarro. La gent tira roba, sabates, petits electrodomèstics,
llibres... Ho venem als Encants. Una vegada, vaig vendre una Tricotosa
manual (QUE BO! UNA TRICOTOSA! els senyors de la ciutat es passen el dia
buscant els tresors. Un va ser la tricotosa)
ROBAR. Tinc molts companys que s'hi
dediquen.
CARITAT. No ho he fet mai.
Hi ha diferents grups: els xoriços, els que demanen, els ionquis i camells, els xatarreros, i algú pot ser més d'una cosa.
La gent del carrer no es deixen aixafar fàcilment. Estan cansats que els xafin, estan cansats del que han hagut de passar. Per això n'hi ha molts que es dediquen a la beguda, però tampoc hi ha tanta diferència amb la Societat.
Són gent més dura, més forta. N'hi ha que podrien deixar el carrer, trobar feina, però ho proven i no poden. Van a un alberg o un centre d'acollida i se senten sotmesos, pressionats, pels horaris, perquè han de dormir amb d'altres que potser no els agraden, no els deixen beure ni fumar... És una situació imposada. (HAN PROVAT LA LLIBERTAT, QUI LA POT OBLIDAR? INDOMABLES!)
Per la Nit de Sant Joan, que no m'agrada perquè hi ha molt soroll i és impossible estar al carrer, vaig anar a l'Hospitalet, a l'asil, a passar una nit. Per un cop està bé però més no. (UTILITZEN ELS SERVEIS PÚBLICS AMB UNA SOLTURA...)
L'associació Rauxa té una furgoneta a l'Estació de Sants. Una vegada m'hi van convidar, però al cap d'uns dies me'n vaig cansar. Els que superen la prova de la furgoneta (un mes), passen a l'alberg. PERÒ EM VOLIEN FER CANVIAR DE MANERA DE SER, de filosofia de vida!
!!!!!!!!!Jo no creo la marginació.
Sóc conscient que visc al marge, però aquest marge no l'he
fet jo. La societat és una creació artificial, si desapareixessin
les artificialitats, jo no estaria al marge.
AMISTAT. Hi ha més desconfiança, però més necessitat. Tots tenim les nostres contradiccions, però si la persona té una vida incòmoda, li és més difícil viure amb les contradiccions, estan cremats de les relacions humanes perquè s'han vist marginats per altres éssers humans. I per això també necessiten comunicació i afecte, per això s'ajunten entre ells.
ZONES. Jo sóc per Sants. Allà hi ha uns grupets, però cadascú va per la seva banda. S'ajunten sobretot per dormir. Jo sóc més solitari. A Els Encants també n'hi ha moltíssims, són a les places del voltant de la plaça de les Glòries, s'ajunten i xerren, tots amb els seus carrets.
(guarda pertanyences personals amb un carret guardat allà on hi poses cent pessetes i quan tornes te les torna. Cada dia les treu i les posa. Al supermercat li deixen fer)
La Guàrdia Urbana no estan gaire ben vistos, sobretot pels xoriços i pels venedors sense permís dels Encants.
DORMIR. En un banc o una entrada on et deixin dormir. Demano permís? Si no et fa fora, ja tens el permís. Ara dormo a l'entrada d'un pàrking, en un edifici d'oficines. Vaig a dormir a les deu de la nit. Abans, llegeixo.
LA GENT del carrer em mirem, se't queden mirant.
Viure al carrer és no tenir intimitat, no pots tancar-te amb clau a casa.
Jo no tinc POR però n'hi ha que sí, sobretot a la nit, per això dormen en grups o en zones que saben que estan vigilades. Jo no tinc por i busco els llocs solitaris.
No és usual, que et peguin. També depen de com reaccionis. I n'hi ha que quan beuen es fiquen amb els altres.
En aquesta SOCIETAT MALALTA, tots ho
estem, ple de gent amb neurosis compensades (que en principi no creen problemes,
que les compenses amb afecte, drogues...), la gent del carrer ho té
molt malament. Aquí les neurosis es veuen ressaltades. Hi ha molta
malaltia mental però no perquè n'hi hagi més, n'hi
ha com a tot arreu, però es veuen realçades, no es poden
compensar. La ferida s'obre més.
Cadascú té les seves neures particulars. Els seus piques. Les seves manies entre ells. Alguns estan a matar, algun cop hi ha ganivetades. I també es barallen amb l'altra gent.
Les dones normalment són grans. Tenen una personalitat més recollida, són més tranquiles, no es relacionen tant. La processó va més per dintre, la majoria tenen problemes psíquics.
Relació amb l'altra gent? Les parròquies, que et donen menjar i roba, també Càrites i altres organitzacions, i senyores de casa seva que et donen un bocata, o roba, sempre n'hi ha.
Dels que demanen en esglésies, molts ja tenen els seus clients fixes (la velleta que cada diumenge li dóna 500 pessetes) i la seva plaça. La plaça és d'un i prou. El lloc de dormir també es defensa, a vegades a pinyes. I els cartrons, també són seus, alguns, i no els toquis. Els amaguen darrera les plantes d'un parterre, entre una paret i alguna cosa, raconets... Alguns també hi amaguen la manta, o el sac de dormir, però sempre els ho roben.
Robatori de sabates: dormia a l'estació de Renfe del Clot, em vénen uns moros, em despisten i m'agafen les sabates.
Dormir al banc: si poses cartrons al damunt és més tou, i també hi pots posar una manta, si en tens dues. Depen de l'època de l'any.
Al carrer Valldonzella pots dutxar-te i canviar-te de roba. Te la renten. A Urquinaona, en canvi, et fan pagar. Em dutxo dos cops a la setmana. Hi ha gent, en canvi, que no els importa la higiene. En part perquè és imposat, fer-los dutxar.
PASSEJAR Jo sé perquè
estic al carrer. I em munto la vida. Tinc uns programes establerts. En
quatre anys he anat canviant de programes, clar. El principal és
buscar-se la vida, al principi gairebé hi dedicava tot el dia, són
les necessitats bàsiques: menjar i fumar). Un cop arreglat:
M'agrada passejar. Cada dia més
o menys travesso Barcelona, de Sants al Clot.
LLEGIR M'agrada el silenci i la tranquilitat
i que la gent no xafardegi, llegir el diari ni que sigui de fa dos dies...
Hi ha pocs llocs per llegir, tranquils, sense gent. A Montjuic, però
empipa pujar la montanya, també al Paseig Colom, on la gent va de
pas i no es para a mirar, en racons del voltant de Sants Estació,
però ara hi van uns que s'hi passen el dia i no puc estar tranquil.
Llegeixo novel.les curtes, d'evasió, que trobo o compro als Encants.
Tebeos i còmics. El Jueves, Comix...
!!!!!! L'avorriment, l'apatia, el no saber què fer, el fàstic de vida, no saber què fer amb la vida... és el pitjor del carrer.
També busco o recullo xatarra o paper. Però poc, jo tinc poques necessitats. A ells els agrada anar al bar, a beure. Jo prefereixo comprar el vi en una bodega, o una llauna de Coca-Cola i fer-me calimocho perquè duri... Hi ha gent que ven 10.000 pessetes en un dia, paga quatre deutes, s'emborratxa amb els amics i va a dormir sense ni cinc. O els agraden les maquinetes. Són addictes, molts.
Puc passar temporades amb ells, però no sempre. N'hi ha que s'emborratxen cada dia. La majoria de borratxeres són conjuntes. La solitària és molt dolenta i ells ho saben. Sempre busquen algú encara que l'hagin de convidar.
Hi ha solidaritat en el beure i el menjar. Deixar-se diners ja és més difícil. També en orientar els nous (intercanvi d'informació gratuït!).
N'hi ha pocs de nous. Són gent que ja fa anys.
Edats: passen dels 40, la majoria. Els joves són ionquis, gitanos o intermediaris de camells.
Les persones particulars et poden crear problemes, però els grups no. Els estrangers? Jo sóc hospitalari i m'agrada parlar-hi. A més no sóc racista. Racisme aquí? Suposo que com a tot arreu?
Necessitats sexuals? Masturbació o professionals. Els humors interns s'han de renovar.
Canvi de noms? Suposo que per problemes amb la justícia
Conversa? De dones i de futbol.
Molts tenen ràdio, els fa companyia. (I ANIMALS!)
Vacances d'estiu? (què em diu aquesta?). Ah, sí, alguns van a la verema o a veure familiars.
A l'estiu hi ha més estrangers
pel carrer, sobretot alemanys. Es queden aquí o van més al
sud, busquen el bon clima, que és molt important. I també
és més fàcil buscar-se la vida, és més
barata, allà la gent són més garrepes, la policia
controla més. N'hi ha que es dediquen a la música, al carrer.
Viatgen amb tren sense pagar. Ara que no hi ha fronteres, és més
fàcil.
N'hi ha que volen per Europa o per Espanya. Hi ha ciutats que per un dia o tres et paguen l'alberg i algunes el bitllet de tren!. N'hi ha que es dediquen a voltar.
JO no els ho he dit, a la meva família. Però normalment la família ho sap, si en tenen.
La soledat, la incomprensió... La FALTA D'AFECTIVITAT...
El pitjor d'aquesta vida? Que se t'ajunti que no trobes menjar, que no tens tabac, la soledat, el fred i que ningú et consoli. Et vénen ganes de suicidar-te. El pitjor és que no hi trobis sortida. Molts se suïciden lentament, amb l'alcohol, les drogues. Què és això sinó la recerca de l'alliberament? Ep! I igual que la gent que és a casa seva. Però ells tenen la família, es poden pagar la companyia, tenen la televisió, si es droguen es queden a casa seva i no els veuen.
Què enveja la gent del carrer dels de casa? TOT. Sobretot els diners.
Accepto la realitat tal com és, però aquest no és el bon camí, és el camí del precipici. La societat està abocada al cataclisme.
El Nadal? Si el sentim més? És màrketing. Si ens afecta? Sí, perquè et donen més i també llencen més.
Et donen per màrketing, per les apariències, per justificar-se ells mateixos, perquè en la seva societat hi ha gent que no està bé, paguen la seva responsabilitat.
Tornaré a tenir una casa, quan m'ho marqui el destí.
Els poders són immanents, però es perden per l'artificialitat. Si perds puresa, perds poders, que són naturals.
Què molesta, de la gent? Que et mirin malament, els sorolls que fan... Molts tenen por de la gent. N'hi ha que es passen el dia renegant contra tothom. Però és que la gent no vol comprendre que si es passen el dia renegant és perquè ho passen malament, i que si beuen també és per això...
La gent no ens vol comprendre, això
és la marginació. Ens fan servir de cap de turc, de dimonis.
Hi ha un desconeixement, et miren per damunt l'espatlla, és pensen
que s'ho han buscat ells mateixos quan en realitat no han tingut més
remei que arribar fins aquí.
Compensacions? La llibertat.
Ets lliure de la família.
Ets lliure dels amics
Ningú et diu què has
de fer
a quina hora t'has d'aixecar
cap on has d'anar
o si has de passar vuit hores treballant.
Ningú t'apreta.
Les necessitats supèrflues són un esclavatge
Les solucions que proposa l'administració
no són les correctes. Cal canviar la societat, que vol dir canviar
els individus. I tenir una visió clara de cap on hauríem
d'anar.
El carrer no m'ha ensenyat res que
no sabés abans.