Vivia allà al món de les bruixes. I plorava. Volia ser fada.
Asseguda damunt d'una herba que punxava com mil dimonis. Blanca. La Dama Mestra triava branques.
-La malva és bona pel mal de cap. Foneu les fulles en cataplasma. La menta ataca els mals costipats i la tos seca, pels penellons també serveix. I el nap és gran afrodisíac... Vós m'escolteu?
-Ai Dama Mestra que em sembla que és aquí el moment quan el meu cos s'ha fet de dona. Em cau la sang.
La Dama Bona et va carregar de pans i mel per fer la prova. La Mala Dama et va ensenyar a treure el verí de cada serp. Seien ambdues, mans agafades, sota l'alzina, la tarda roja que vas marxar. L'escombra neta, vestit planxat, els cabells dolços i uns ulls de Visca! i de guspires que ara sabreu que sóc valenta i tinc el dret, com tinc la sang, de ser una fada.
 

El Gorg de l'Infern em retornava la teva cara, aquella tarda, mentre cantaves a Dama Bona i a Mala Dama el jurament de no tornar al món de les bruixes ni recordar-lo si aconseguies ser una fada. L'aigua va fer petites ones que m'espantaren però de seguida et veia volant dalt les muntanyes. Aquella nit vares dormir damunt les branques d'un pi de mar. Ens despertà el crit del poeta. Un home boig al penyassegat. No deia res, només cridava uns crits molt llargs que eren vocals. Es desfogava. I com que saps el teu destí baixes de l'arbre i, molt tranquil.la, t'hi acostes per saber què fa. Aquell llampec d'ulls de passió em va trasbalsar. A tu també. L'home vessava foc pels queixals, per les orelles, pels pèls del pit que estava nu i alguna cosa a la teva panxa va esclatar. Com us miràveu... quanta tendresa per als instints... T'havia près per dins de cop i ara ho faria damunt la pell. Et va llepar la boca inflada per dormir poc i tu buscaves ensalivar-li la barba forta, de pèls que piquen, mentre baixaves als seus mugrons. Les màns clavades com dues grapes al cul de verge t'anava obrint i tu apretaves el pubis fort contra el seu tronc. Cantava estrofes que t'acaronen quan et burxava dins el teu sexe per fer-lo gros i allà mateix, a dalt dels cingles, el mar bramava, el mànec roig t'obria els llavis i s'enfosava al moll camí que el va xuclar...
 

La Dama Bona va riure tant quan li explicava! Juntes et vèiem des de la màgia al Gorg de l'Infern, molla i baldada, els ulls tancats de cara al sol que s'ensorrava. Ell et mirava. Tot el que abans havia estat foc era gran culpa per al poeta. Ma dama verge, xiuxiuejava. El membre flàccid. Li queien llàgrimes.
-Què tal la prova?
-No l'has passat.
 

"Sàpiga la noia que cedeix al petó morós, que es converteix en la pitjor enemiga d'ella mateixa perquè treu espiritualitat a l'amor i el converteix només en les turbulències de la carn".
¿Pueden los novios ser castos?. Hernán Benítez. Col. "Luz y guía". Sociedad de Educación "ATENAS" S.A.  Madrid, 1959.
 

Era el capvespre, l'home, fugit; vas fer bullir arrels de ruda i, acaronada d'espès vapor, vas pensar en mi.
-Dama Fada, que és difícil!
La teva pena gens derrotada enterbolia l'aigua verdosa al Gorg de l'Infern. Voler ser fada, com t'ho diria?, és un desig que tenim totes quan ve la sang. Els núvols grisos, les serps ocultes, els arbres morts barren el pas que és més difícil com més forta ets. Hi havia vespres que em preguntaves com jo, una fada, era ara bruixa. Aviat sabràs que ser un fada és massa tou i que t'ensorres i que ensorrar-se no és sempre dolç. Per això un dia vaig decidir, tot i ser fada, buscar l'escombra. Sóc teu consol.
 

Feien la festa al jardí de flors. Faldilles negres, blanques, vermelles. Sonaven músiques. Es criticaven, es mirallaven, es convidaven i dos petons. Des del teu cel, viatge amb escombra, vas albirar mil energies. I vas baixar. Els ulls de bruixa les excitaven qui és aquesta? sabeu què menja? qui n'és la mare? Xampany i pastes. La més preciosa et donà la mà i, sense deixar-te, baixeu corrent fins trobar una ombra, el racó tebi, a sota els arbres, vora un torrent. Aigua que canta.
Cap resistència -saps el destí- vas seure quieta. Ella explicava l'amor de dames. Fora homes bèsties plens de babaies que amb una mà es toquen el fal.lus! I acompanyava la mà a la pell. Senties aigua a la part de baix, buscaves cega pedra on fregar. La dona et besa i llepa el melic i t'arrossega com una serp pel desnivell llefiscós verd que va al torrent. Dones a l'aigua, els ulls tancats, cabells són algues que ballen juntes, els dits s'escapen, juguen amb llavis. Dones coneixen punts del plaer, llengua és instint i una muntanya com mil acers neix entre els pèls que ella t'estira amb gest molt suau. Gemec de dents. Entra una mica! Empeny tot l'aigua que se'm barregi amb els meus fluïds.
 

Ui, la Mala Dama, com es va enfadar!
 

"El flirteig ha trastornat la dona, l'ha despullat de la seva seriositat, li ha fet perdre consciència de la seva missió trascendent de sanejar els costums"
¿Pueden los novios ser castos?
 
 

Collies sàlvia per fer-te un bany. Deies de cap:
-Com és possible no haver passat aquesta prova? Què he fet de mal?
-Sentir plaer. De l'aigua sols pots esperar deixar-la córrer però t'hi has ficat.
-Dóna'm més proves, oh Dama Fada, que venceré.
-No ets tu qui venç sinó la sang que és al teu dins.
 
 
 

Dormies dins cova de sorra. Ell apareix vingut del mar.
Llavis gruixuts, adolescent, muscles suaus. Vareu jugar a fer mil castells on l'aigua-sal us va fer amics. Ets nova prova? et preguntaves i et contestaves fora plaers, el sacrifici és força dels sants. De nit li deies
-He de sentir mal.
I ell
-En faré
Jeus a la sorra, de panxa a la terra que ell voldria ser. Com gat et besa.
-Vols que juguem a llepar-nos els forats? A mi m'enamora, em té el cor robat. I et gires, comprens, ets boca que el llepa, també com gateta, a l'ull dur i pelut, la fi del camí que corre la llengua, hi acostes un dit quan hagis notat que no calen líquids al cul de l'efebus perquè ja en té prous. Sou junts penetrant-vos. A tu et fa coïssor quan ja són tres dits i busques la sorra per xopar el teu dins. Ell crida la mà que entri més endins.
 

"Les unions concubinàries refusen egoïstament tot sacrifici. En extingir-se la passió o la gana sexual que les va impulsar, o al menor caprici, o a la més lleugera dissensió, es disolen, i deixen una profunda amargor i fàstic a les consciències"
Pueden los novios ser castos?
 

Acaba el viatge. Ara li demanes si has passat la prova.
-La prova?
-La tercera prova en el meu camí per ser una fada.
-No sé de cap prova.
-Però no eren tres en tots els contes? Tres proves passades, se suposa que això és màgia, no?
-Màgia?
 

"Lector. - Però, ¿no ens havia dit que tot això era ficció?
Autor. - I vostè és culpable per haver-nos distret amb ficcions.
Lector. -No em sap greu, no! Però ¿quina és la veritable història d'una presentació social?
Autor. -La veritable història d'un Amor Infinit, la que escapa a la novel.la, queda aquí sencera per dir"
¿Pueden los novios ser castos?