<-
 

Ermetriu somia, és jove senyora, quan obre els dos braços per tocar tots vents. S'escapa a les nits, a pujar muntanyes. Bé, totes no pas, sobretot aquesta, Castell de les Serres. De dies quan parla amb homes opulents, el bisbe de Vic, el comte Ramon, somia en les aigües que travessarà la nit que s'acosti a pedres antigues. Ermetriu estima la pau de l'estiu. I li bull el cap: "Jo, dama Ermetriu, ploro per la roca al damunt del riu i mano que avui, vareta a la mà, la màgia t'aixequi el millor palau. Jo, dama Ermetriu, unida a Cardona, senyora molt gran del Tagament, El Brull i Rupit, casada i volguda per l’home valent que un dia arribà preparant la guerra, quan sigui Gran Dama, voldré i tot tindré. Per això us demano les pedres que ballin i facin un cercle d'homes meditants que preguin tothora pel món provençal".
 

 Any 898. El matrimoni format per Martí i Algerada es ven una casa amb terres al terme del Kastro Serra. Sense saber-ho, el seu negoci és avui importantíssim: d’ell en sortirà el primer document autèntic que dóna notícia de l'existència del castell de Casserres. Després de la gran batalla d'Aissó, última cuejada de la guerra civil, la gent baixa de les muntanyes, planta horts, construeix molins. I comença el furor arquitectònic: al segle IX s’aixequen els castells de Lluçà, Gurb, Torelló, Savassona, Taradell, Tona, Centelles, Casserres -"l'antic castell de principis de segle, fet de fusta i fang, és substituit per una construcció de pedra, de planta rectangular, i protegit per una muralla que defensava l'indret pel cantó de més fàcil accessibilitat", segons M. Teresa Soldevila. El castell de Casserres defensa i domina un ampli territori que s'exten per l'actual municipi de Santa Maria de Corcó, part de les Masies de Roda i Tavertet. Els documents citen les cases que hi pertanyen: Foratvores, la Vall de Villaret, la Vil.la de Careracs i Vil.la Germans.
 L'Església es posa a la feina al mateix temps. "Cal remarcar l'important paper polític jugat per l'església des del primer moment de l'obra repobladora: moltes esglésies i petits monestirs van ésser els nuclis aglutinadors de comunitats rurals formades per pagesos i pastors procedents de diverses zones" (Història d'Osona). Vic esdevé imprescindible centre cultural. Al segle X, el mai prou conegut monjo Gerbert, futur Papa Silvestre II, estudia a Ripoll i visita la ciutat.
 L'any 879 es consagra l'església del castell de Casserres, sota l'advocació de Sant Pere. Al seu voltant, surten esglésies com bolets, tot i que "la cristianització de les àrees rurals és molt més tardana i de més lenta difusió que en els nuclis urbans. (...) Hi ha una assimilació, per part del cristianisme, de mites i costums religiosos pagans, fins i tot dels santuaris i llocs de cultes. En no poder anular-los, els assimilen i substitueixen. (...) El cas de Sant Jordi de Puig-ses-lloses (a escassos quilòmetres de Casserres), on l'església fou construïda dalt d'un turó al costat d'un dòlmen, és prou convincent", explica la Història d'Osona.
 La majoria d'edificis religiosos són de fusta o fang. Al llarg del segle XI es reedificaran amb un nou estil i tecnologia: el romànic. El 889, l'església de Sant Feliu de Savassona s'assenta, en roca viva, al cim on abans havien fet vida els ausetans i on resten els seus sepulcres. Del 927 data l'església de Sant Pere de Roda. Sant Pere de Savassona, als peus del castell del mateix nom, està documentat des de l'any 1035. Entre el 1025 i el 1050 es consagra l'església de Sant Bartomeu Sesgorgues. L'any 1061 el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet inaugura l'església de Sant Romà de Sau. El 1129, és el torn de Sant Vicenç de Verders (avui, aquestes dues últimes esglésies estan anegades pel Pantà de Sau).
 Sant Vicenç de Verders es va construir, segons Antoni Pladevall, "perquè els feligresos de la vall del Ter no haguessin de pujar al monestir de Casserres pel seu servei religiós". Sant Vicenç era al peu del monestir, protegit pels cingles, al costat del riu. Pau Parassols diu que la van construir "en substitució de l'antiga de Sant Pere de Casserres, a la qual, per haver-s'hi observat tants sepulcres sense cap senyal de pertànyer al cristianisme i per estar tan aprop del temple el monestir, se li va donar un altre destí".
 I, amb la pau, creixen també les urbs. A l'Esquerda, la gent viu a l'entorn de l'església de Sant Pere de Roda. Al segle X, hi ha un molí, conreus de vinya i arbres fruiters. Els documents parlen de "Roda civitate" i els principals camins hi porten: la strata Manresana, la strata Ecclesiastica, la "strada que pergit ad Villamonta", "la strada que pergit ad Vila Tortosana", i la gran autopista: la strata Francisca, el camí de França, que després de Roda passa prop del castell de Casserres. A més d’aquest, hi ha un altre camí que comunica directament Roda amb Casserres: la "strada que pergit ad Sancti Petri". Tot un luxe, en un país on només hi havia sis carreteres.
 "Aquesta zona de les Guilleries apareix, a principis del segle X, poblada i no sembla ser un poblament aparegut de sobte, sinó que els topònims i altres afrontacions apunten cap a una permanència del poblament (...). Des de l'esfera comtal, es voldrà controlar i organitzar administrativament i territorialment, funcions que acomplirà el castell, junt amb la defensa militar de la zona. (...) La pertanyença de tot aquest territori al domini del comte queda del tot constatat en el document de l'any 1005 en què el comte Ramon Borrell cedeix el terme de 'la muntanya que en diuen Casserres' a la vescomtessa Ermetruit", escriu Teresa Soldevila. La lluita de poder entre l’esglèsia i l’aristocràcia es basa, llavors, en les terres. Els vescomtes d'Osona-Cardona tenien importants castells com el de Tagamanent, El Brull, Savassona -residència de la família-, Rupit i Casserres. L'altre gran tros del pastís, se l'emportava el bisbe de Vic. A l'entorn pul.lulaven alguns veguers (Orís, Tona) i particulars com els nobles Gurb, Centelles, Torelló, Malla i Taradell.
 El document de donació del territori de Casserres a la vescomtessa Ermetriu, signat pel comte Ramon, la comtessa Ermessenda, els levites Pere, Geodulf i Guifré, el sacerdot Vivares i el sotsdiaca Gerundi, diu: "És propi de la providència de Déu omnipotent que totes les coses del món siguin ordenades per l'Església. En temps antics uns homes esforçats varen construir una església en el lloc que en diuen Casserres, en nom de Pere, príncep dels apòstols i que per diverses causes ha restat en part destruïda. Succeí, però, que una matrona digna de lloança, la vescomtessa anomenada Ermetruit, per voluntat de Déu, volgué exaltar-la, tal com mana la regla de l'Església. Per aquesta causa vingué davant el comte Ramon i li demanà que tot allò que per l'oblació dels fidels hi arribés, ell, pel seu pacte, per la seva estabilitat i pel temor de Déu, amb la seva autoritat ho confirmés perpètuament. Per aquesta causa, jo, el comte Ramon, pels precs de l'esmentada Ermetruit, no per engany, sinó per devoció a la religió hi he consentit. I per temor de Déu i l'exaltació del lloc he vingut per afavorir-la amb tots els meus mitjans. I ho confirmo i ho corroboro amb el consell dels meus fidels perquè tot el que hi ha a l'esmentada església de Sant Pere i de la muntanya que en diuen Casserres i tot el que és de la meva potestat ho dono a l'esmentada església i ho lliuro per al seu domini per tal que en frueixi per sempre. Hi afegeixo tot el terme que per la part de llevant pertany a l'esmentat lloc, fins a l'església de Sant Vicenç, i pel cantó de migdia fins a l'osca, a ponent fins a la cova de Santa Maria i fins al llit del Ter i a cerç fins al lloc anomenat la gorga en el mateix riu. Tot el que aquests termes inclouen i tot el que em pertany i m'ha vingut per qualsevol causa i tot el que donin els fidels, sigui propi de l'esmentada església de Sant Pere i per a la seva propietat ho lliuro per a la meva ànima i el descans dels meus pares i de la meva posteritat" (traduït per Paquita Sallés i Verdaguer a Catalunya Romànica).
 La vescomtessa Ermetriu, de la casa Osona-Cardona i mare fundadora de Sant Pere de Casserres, estrena l'any 1000 dels terrors amb poca por i esperit pragmàtic: compra terres i accepta donacions per al monestir. El 1012 ja hi té un abat, encara que no s'hagi acabat de construir l'església. Segons Teresa Soldevila, "el que interessa a la vescomtessa és, en realitat, la concessió de totes les terres que allà hi tenia el comte, encara que digui que la finalitat era la de reconstruir-hi una església". Ermetriu, amiga personal del comte de Barcelona i la princesa Ermessenda, seguirà l'estil de l'època i farà abats del monestir amics i parents. Però morirà abans de veure-hi aixecada l'església més excepcional de tot el romànic català, per ser més ampla que llarga.
 El Patronat del Monestir passarà a la seva nora Engúncia, tal i com marca el costum. Diu Eduard Junyent: "La mare Engúncia concentrà tot el seu interès en l'obra de Casserres, a la qual destinava el 1039 importants llegats testamentaris per a la construcció de l'edifici i les necessitats del cenobi, juntament amb un donatiu de dos objectes d'argent per a la creu de l'església, on volia ser enterrada". La majoria de dones de la família Cardona van protegir i foren enterrades en aquest monestir, construït damunt l'aigua. La vescomtessa Almodis, dona d'en Bernat Amat i filla del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, és la darrera dama de Cardona que hi reposa, l'any 1131. El seu fill, Ramon Folc II, serà l'últim vescomte de Cardona que s'hi enterra, el 1150.
 Però, tot i la feina documentada de les vescomtesses de Cardona, qui s'emporta la palma i el reconeixement històric com a constructor oficial del monestir és el nét d'Ermetriu i fill d'Engúncia, Bremon, "gràcies" a la llegenda. En realitat, el noi es va interessar més en Cardona, seguint la tradició masculina de la família, mentre les dones feien i desfeien a Osona. Bremon, com la seva àvia, va ser íntim amic d'Ermessenda, muller de Ramon Borrell I de Barcelona, que l'any 1057 llegà 30 mancusos al monestir. La "formosíssima" Ermessenda, dona de gran caràcter, morí un any després no gaire lluny de Casserres, al castell de Besora. El seu poder polític no era poc: filla de Roger el Vell, comte de Carcassona i protector dels Trencavel, va ser regent dels comtats de Barcelona i Girona entre els anys 1018 i 1024, fins que el seu fill, Berenguer Ramon, va tenir edat de governar. Però mai va deixar de ficar el nas per tot arreu. Mort el fill, tornà a fer de regent entre el 1035 i el 1040. Amb el seu nét, Ramon Berenguer, que governà després, van arribar a tenir serioses disputes pel poder.
 Igualment, el paper de la casa de Cardona en la majoria d’embolics del país serà fonamental. Ho explica l’historiador Santiago Sobrequés: "Gairebé es pot dir que no hi ha efemèride de la història de Catalunya en la qual no trobem actuant algun membre de la casa de Cardona. És ver que els Cardona semblen personificar l'alta noblesa catalana en les seves diverses èpoques i vicissituds. Els Cardona foren els primers a prendre un nom vescomtal propi, independentment del del comtat on exercien les seves funcions delegades dels comtes barcelonins. Una fortuna prodigiosa esperava els descendents dels primitius vescomtes d'Ausona. Car després d'haver donat constantment al país munió de guerrers i almiralls, abats i bisbes, diplomàtics i consellers de reis, la casa de Cardona hauria d'ésser l'única de les nissagues de l'antiga alta noblesa que superaria la profunda crisi econòmica i política que a finals de l'Edat Mitjana va abatre's damunt aquesta classe social. La genealogia mítica no ha estat tampoc gasiva amb la casa de Cardona i la fa davallar, per línia femenina, no menys que d'una germana de Carlemany, Argència, casada amb Folc d'Anjou, personatge que en realitat va viure un segle més tard.
 Cap a les darreries del segle X, els Cardona surten de la boira llegendària i entren en l'escenari de la història. El 986, el comte Borrell va reedificar Cardona i va posar els seus habitants sota el patrocini del vescomte Ermemir, germà d’Arnulf, bisbe de Vic i figura notable del seu temps, conseller del comte Ramon Borrell i amic de Gerbert.
 Després d’Ermemir, seria vescomte de Cardona el seu germà, Ramon, casat amb Engúncia i mort vers 1015, en què va succeir-lo el seu hereu, Bremond, notable personalitat del seu temps i fundador de l’abadia de Cardona, que morí el 1033, acabat de tornar d’un concili a Narbona. El succeí el seu germà, Folc I, que mor tràgicament, assassinat pels seus enemics, l'any 1040. El seu germà Eribald, bisbe d’Urgell i molt ben relacionat amb el bisbe Oliba, va prendre el poder de la casa per poc temps: el mateix any 1040, moria en un viatge a Terra Santa. I el vescomtat passà a Ramon Folc I, fill de Folc i un dels homes més significatius del partit de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona assassinat pel seu germà, Berenguer Ramon II, recordat com El Fraticida. Ramon Folc I va morir combatent els sarraïns, al castell de Maldà, l’any 1086. El seu fill, Bremond II, no corregué millor sort: morí en el captiveri, a mans dels musulmans, i va haver de governar el seu oncle, Folc II, bisbe de Barcelona.
 Al segle XII, data en què l’explotació de la sal de Cardona representava una considerable font de riquesa, la influència de la casa no para d’augmentar. Bernat Amat de Cardona va ser un dels magnats que acompanyà el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III -de qui era cunyat- a les Balears, l’any 1114. El seu successor, Ramon Folc II, tingué una mort de pel.lícula: el 1175, era assassinat a traició pel cèlebre trobador Guillem de Berguedà. Però res va aturar l’esperit coratjós de la casa: el nét de Ramon Folc II, Guillem de Cardona, lluità contra els croats de Montfort a Occitània i va formar part del consell de regència de Jaume I, quan aquest va ser menor d’edat. Un dels seus fills fou mestre del Temple.
 Explica tant poder l’historiador Sobrequés: "La història dels vescomtes de Cardona (...) apareix íntimament relacionada amb la dels estats ponentins i pirinencs (Urgell, Pallars, Castellbó). És un fet natural, donada la situació geogràfica dels seus dominis, ubiquats en la depressió central catalana, més o menys dintre el polígon irregular emmarcat pels vèrtex Manresa-Igualada-Cervera-Solsona-Berga, i constituint com una gran barrera que separava aquells comtats dels dominis de la Corona i els dels Pinós, Cabrera, Montcada, Cervelló, Queralt i altres barons de llevant i del migdia. La geografia va portar els Cardona a lligar-se per estrets vincles de sang amb els seus veïns de ponent. I així, el mateix per la situació que per la sang, els Cardona varen jugar un paper molt important com a mitjancers entre la Corona i els comtats de la Catalunya Occidental. Actuant a vegades com a agents del rei i altres com a valedors dels seus parents i veïns de ponent, els descendents dels antics vescomtes d'Ausona varen llimar moltes asprors i varen evitar molts conflictes (...). Aquesta és la grandesa de la Casa de Cardona, una grandesa que, tanmateix, no va pas excloure el profit particular. D'aquest paper de mitjancers, afavorit per la seva potència econòmica, a la qual no foren estranyes les rendes proporcionades per l'explotació de la sal, i per la sort d'haver comptat entre els seus dinastes valuoses individualitats, els Cardona varen saber-ne treure un engrandiment i un enriquiment extraordinaris. (...) Seguir la història dels vescomtes de Cardona és com estudiar tota la història dels barons de Catalunya, que sembla talment centrada al voltant del Casal de Cardona".
 
 
 

                                                                                 >>>>