<-
 
 

 Ermetriu s'arrapa a la mà d'Engúncia i seuen ambdues en altes cadires. Sala principal, roques per paret, l’aire enrarit pel fum de les torxes. I, de sobte, el plor. Aviat algú porta un feix de draps blancs d'on surten, petits, punys closos del nét. Bremond, el patriarca, trencarà aviat l’encís de les dames.
-Ha mort ma germana?
-Fa temps que no viu per fer-te venjança, maleït Bremond.
-No parlis més, àvia, saps que he purgat tots els meus pecats que puguin tacar el nostre llinatge.
-La mort no té purga. No existeix perdó. La teva germana, enterrada en vida, perquè t'ha empipat el seu casament! Aquest àngel dolç, el fill d’Amaltruda, et ve a condemnar. També el mataràs?
-La meva germana ha pecat, no jo. S’ha fet estimar per l’home infidel.
-Abdalà és cristià, convers en secret! No saps perdonar i vols que et perdonin?
-Tots els germans vam imposar el càstig, no vaig ser jo sol. I na Amaltruda és viva, no morta, presa a la torre fins que no renegui d'aqueix lleig amor.
-Vols purgar el pecat? Agafa aquest nin i digues que és teu.
 Tres dies després, Bremond el vescomte, hereu dels Cardona, fa batejar el nen. I en ple acte solemne, a la pica d’aigua, el nin d’Amaltruda obre els ulls i parla. Sorpresa de tots.
-Moriré d’aquí una lluna. Poseu-me damunt el llom d’una mula i deixeu-la marxar fins que, on ella caigui, fareu un palau per resar.
 

 "Lo cos ab lo Cap del dit Infant está en la sacristia del dit Monestir, guardat y conservat com a Reliquia, y antiguament, per espay de alguns centenars d'anys, sempre que y havia esterelitat y falta d'aygua, bayxavan des del Monestir de Casserres fins en lo Riu, y  nostre Sor concedia aygua y pluja convenient. Y per banyar tan sovint lo cap del dit Infant, se es lo cap apartat del cos y desfet, que sols resta dell uns troços de la testa, pero lo cos está més sencer, lo qual jo he vist y tingut en mas propias mans, y adorat moltas vegadas. (...) La historia de aquest Infant (...) yo no la he trobada escrita en algun escriptor autentic; ni la he treta de archius o escripturas autenticas. Hela oyda de personas vellas naturals de aquella terra de Osona que habitavan cerca del Monestir, las quals la referian per tradició y memoria de altres personas. Jo no tinch esta historia del tot per certa; sols la he referida del modo que la he entesa. Be tinch per cocsa certa y molt pia que lo Infant es Sant y que succey cerca de ell y sa persona, y de la fundació de det Monestir alguna cosa prodigiosa".
 Segimon Terreras, vicari de Vic, va ser el primer en escriure la llegenda del Cos Sant de Sant Pere de Casserres, que hem novel.lat al principi d’aquest capítol. Havia corregut de boca en boca fins aquell any, el 1556. L'Infant Sant, Cos Sant o Sant Nin era un nadó momificat dins una arqueta de fusta, entapissada amb roba de flors grans i vermelles, que s'exhibia en un armari del presbiteri de l'església, entre altres relíquies dels sants Sirí, Pere, Bonifaci, Inès, Bonifàcia i altres.  A l’edat mitja, les relíquies de sants eren objectes preciadíssims i encara avui volten pel món cristià milions de dents, cabells, dits i ossos incorruptes. Com més important era l’església, més tombes de nobles i trossos de carn sagrada havia de tenir. La dèria era tanta que les relíquies es van convertir en objecte de compra-venda i fins i tot de robatori, a vegades comès pels monjos de la congregació religiosa rival.
 Segons Pau Parassols: "En una arqueta tancada amb clau hi ha la mòmia del Sant Nin sencera, excepte el cap, i els ossos de la mà de la seva mare, amb un rètol molt antic: "Hic es corpus Infantis cujus causa hoc monasterium fundatum fuisse traditur. Hoc est manus matris ejusdem infantis"". Encara avui corre la llegenda. Carme Arisa, del Mas Pla de Roda -l’última família propietària del monestir, que el vengué al Consell Comarcal d’Osona- recorda que "el sarcòfag estava cobert de cotó fluix; si se n'agafava una mica i es posava a l'orella, curava el mal d’orella". La fascinació per aquella mòmia portà el poble a inventar-ne mil i una històries, com l’explicació ‘científica’ de la seva incorrupció: el cos no es podria perquè portava una ampolla de llet a l’esquena, que l’alimentava. En un dels penyassegats de Casserres, relata el doctor Serra Vilaró a la seva Història d'Osona, "hi havia unes taques que, es deia, eren les potades del cavall que portava el cadàver".
 La llegenda del Cos Sant és un enigma. Simbòlicament, conté elements universals. Històricament, no s'aguanta per enlloc. La llegenda el fa fill del vescomte Bremon -la maternitat d’Amaltruda és una llicència que ens hem pres al text introductori-, però no està demostrat històricament que Bremon es casés i el seu testament especifica que mor sense descendència legal. El Cos Sant podria ser un fill bastard? Des de quan es fan monestirs dedicats als bastards? Entre les preguntes es barreja una altra llegenda, també atribuïda a la família i que explica Joan Amades: els quatre germans (tres cavallers i un bisbe) de la duquesa de Cardona, Amaltruda, la van condemnar per haver-se casat en secret amb el cabdill moro Abdalà, senyor del castell de Maldà, i la van tancar en una presó de la torre de l'homenatge. Però, "Abdalà va saber el que havia passat per un servidor del castell, que havia intervingut en el seu casament i que li feia de confident. El moro va jurar venjar-se. Al cap de poc temps de morta la dama, el seu germà mitjà fou ferit per una sageta que no se sap d'on vingué (...). Prop seu es trobà un escrit en alarb, el qual deia que recordessin la mort d'Amaltrudis, nom de la pobreta castellana. El seu germà gran, que fou el més rigorós en el càstig, un dia fou trobat mort al llit amb el mateix escrit al costat (...). El tercer germà i més petit, que es deia Folc, fou assassinat un dia en un carrer de Barcelona i prop seu també fou trobat un escrit semblant (...). Passats els anys, un dia el fill gran de Folc, amb un seu fill, va sortir a passejar pels voltants del castell. Vora d'una font es van adormir, i tot d'una sentiren un gran avalot que els va despertar. Es veieren voltats de moros, que els van fer presoners i els van portar al castell de Maldà. Després de tres dies de tenir-los presos foren presentats al caid, moro vell i xacrós, que els féu tallar el cap i penjar-los del merlet més alt de la torre. Era Abdalà".
 Existí la dama empresonada? Joan Amades li dóna el nom d’Amaltrudis, que coincideix amb el d’Almatruda, germana de Bremon i morta el 1090, segons un vell estudiós de Cardona, Josep Mas, a qui cita l’historiador Montsalvatge. Seguint la llegenda, la duquesa tenia quatre germans, tres cavallers i un bisbe, que foren assassinats per la venjança del moro. Seguint la història pura i dura, els quatre fills dels vescomtes de Cardona moren en petits intervals de temps: Ramon, l'any 1026; Bremon el 1033, Folc el 1038 i Eriball el 1040. Eriball era bisbe d'Urgell. La successió de morts és clavada a la llegenda: primer el mitjà, després l'hereu, després Folc i, per últim, el bisbe. El fill de Folc, Ramon Folc I, morirà el 1086 a Maldà. I el seu únic fill baró, Bremond II, l'assassinen també els musulmans.
 Fos com fos, la mòmia infantil encara volta per aquests móns de déu. Després que els monjos abandonessin el monestir, s’hi va estar molt temps, oblidada per tothom, fins que, els anys 60, desaparegué. Segons la versió de l'historiador Antoni Pladevall, se la va emportar un excursionista que, el 1990, la donà, penedit, a un jesuïta de Sarrià qui, a la vegada, tornà el Cos Sant a Carme Arisa, del Mas Pla de Roda, família llavors propietària del monestir: "Ens van trucar uns frares de Barcelona i ens van dir que, a través d'una confessió, havien rebut el Cos Sant. Es veu que de tant fer-lo anar amunt i avall, la mòmia es va desfer, i el lladre en va fer una maqueta": dins una caixa de fusta amb restes de cotó, un home petit -no un nen- moldejat en un material ocre, amb les cames arrupides com els fetus.
 Però aquesta història no és original, ni molt menys. Només dins el folclore català, hi ha més d’un cas de nens que parlen o que participen en fets miraculosos. El monestir de Montserrat compta amb la llegenda del pecador Sant Gil, redimit per un nadó de tres mesos que li cridà: "Estàs perdonat", quan encara mai havia dit ni mama. I Joan Amades situa un altre Cos Sant a Barcelona: "El Duc de Venècia el va donar en present al nostre gran rei en Jaume en motiu d'una visita que el monarca va fer a la ciutat adriàtica. Durant el viatge de retorn a Barcelona, el rei es va adonar que del seu reial bagatge n'havia desaparegut la preuada joia del petit cos sant. Tot se'n va preocupar i féu tornar enrera part del seu seguici per tal de veure si el servei se l'havia descuidat en algun dels molts sojorns que havien hagut de fer, o bé si se'ls havia perdut. Totes les recerques foren debades. El rei va arribar amoïnat a Barcelona perquè no trobava termes per a explicar el que li havia passat i per a disculpar-se davant del gran duc. Amb molta sorpresa va saber que feia molts dies que el cos del sant Innocent s'havia presentat miraculosament a la Seu, on fou admirat i venerat per tot el poble.  El rei va manar que el cos sant fos traslladat a la capella del palau. Diverses vegades se'n va escapar i se'n tornà a la Seu. La reina va interpretar el cas com un desig del santet d'ésser venerat a la Seu i va demanar al rei que el cedís al temple major de Barcelona".
 Potser ja és més arriscat comparar el Cos Sant amb el, també llegendari, Bafomet dels Templaris. Gerbert, el futur Papa Silvestre II, que el segle X estudià a Ripoll -i no seria estrany que hagués visitat Casserres-, va construir amb mitjans alquímics una mena de titella que parlava, anomenat "bafomet" o "ubat el fumet" ("boca del pare"). Diu Sánchez Dragó: "El bafomet contestava afirmativament o negativa qualsevol pregunta i vaticinava el futur (...), sortia en un determinat moment de la missa i com si fos un misteri superior a aquesta". Mort Gerbert i segons la llegenda, van posar el seu cadàver en un carro arrastrat per dues mules. Allà on es paressin, caldria construir-hi la seva tomba. El mateix procediment de fe en l’atzar per decidir on s’aixequen edificis o s’excaven tombes, que trobem també a la llegenda de Casserres, es repeteix en la història, des de la fundació de la templària Villafranca del Bierzo fins a Troia: Ilos, pare de Laomedont, va guanyar una vaca en una competició atlètica organitzada pel rei de Frígia, i un oracle li va dir: "Deixa lliure l'animal, vés-li al darrera i, allà on s'ajegui, aixeca una ciutat".
 Els historiadors locals, però, han seguit majoritàriament la tendència a minimitzar el paper del Cos Sant de Casserres. Ho deia Antoni Pladevall, en conversa amb l’autora: "És una anècdota, no has de buscar-hi trascendència. És molt probable que se'ls morissin tots els fills, o que no en poguessin tenir, i diguessin: fundarem un monestir perquè almenys un ens sobrevisqui. Són tòpics i llocs comuns". La mateixa teoria semblen seguir les paraules de Josep Junyent: "El vescomte moria preocupat per la qüestió de la successió, fent diferents salvetats per si encara té algun fill legítim o no (al seu testament, del 1026). (...) Aquesta preocupació sembla justificar la llegenda de l'infant, en motivar la possibilitat (...) que el monestir de Casserres tingués quelcom de votiu, o per enterrar-hi un infant que va morir als pocs dies de nascut, o per impetrar descendència".
 El "Sancti Petri et Sancti Pauli et Sancti Iohannis zenobii Chastres Serras " ja funcionava l'any 1013, però no va ser consagrat fins el 1053, amb la condició expressa que "avui i ara i sempre els abats siguin elegits sempre entre la descendència del comte de Cardona, és a dir, fills, néts o besnéts". L’advocació principal del conjunt religiós es posava sota l’apòstol Sant Pere, tal i com ja ho havia estat l’església antiga. No es conserva cap escultura provinent de Casserres, però no és difícil imaginar-la: la iconografia cristiana presenta el mític Sant Pere com a home corpulent, amb unes claus en una mà i, a l’altra, un llibre: la Clau del Cel i el Llibre dels Escollits. Pere vol dir roca, la mateixa on es basa el cenobi. I, el pebre, li posa l’alquimista Fulcanelli: "Llavors, el gall, atribut de Sant Pere, pedra vertadera i fluient sobre la que descansa l'edifici cristià, el gall haurà cantat tres vegades. Doncs és ell, el primer Apòstol, qui posseeix les dues claus llaçades de la solució i la coagulació; ell és el símbol de la pedra volàtil que el foc converteix en fixa i densa en precipitar-la. Ningú ignora que Sant Pere fou cruficicat de cap per avall..."
 La memòria popular, segur que no. El Costumari de Joan Amades ho explica: "Per no gaudir del mateix honor que Jesús, va demanar que el clavessin cap per avall". Cert o no, l’apòstol pescador és sant de moltíssima devoció a Catalunya i, el 29 de juny, se li encenen fogueres en una revetlla que no ha pogut eclipsar la del líder de masses, Sant Joan. Encara avui, Pere és un nom comú i les esglésies i pobles que el tenen per advocat són molts. Només a la zona de Sant Pere de Casserres, hi ha Sant Pere de Roda, Sant Pere de Savassona, Sant Pere de Castanyadell, Sant Pere Pescador i Sant Pere de Vic.
 L’arxiu del monestir està oficialment desaparegut, però no sembla haver-hi cap dubte sobre la seva data de consagració: "Engúncia, mare de Bremond, morí el 1062 i ella és la qui va veure aixecar l'església i qui assistí a la seva consagració, que tingué lloc vers l'any 1053", diu Catalunya Romànica. Tampoc hi ha documents directes que expliquin què hi feien els monjos, de l’orde de Sant Benet. La comunitat no va ser mai superior als 12 o 13 monjos, molt poc proporcional al nombre de terres que pertanyien al monestir. La llista és de M. Teresa Soldevila:
* "apendicio de Castro Serras"
* lots a Susqueda i Querós
* Sau (Sant Romà i Vilanova)
* Alou a Celrà (Girona)
* Savassona
* Vall de Torelló
* Roda (actual Roda de Ter) Manlleu, Masies de Roda, Sant Martí Sescorts, Gurb (Vilagelans). Sant Martí Sescors s'independitza el 1093.
* Seva i el Brull fins al Tagamanent.
* Centelles.
* Franqueses del Vallès
* Alous a Cardona-Calaf-Solsona.
* Altres a Manresa i Berga
 I diu Soldevila: "Les possessions del cenobi apareixen d'una manera especialment concentrada al vessant Nord del riu i sembla preferir clarament la regió que comprèn des de la vall de Torelló fins a Manlleu i Roda (zona més poblada i industrialitzada avui a Osona). L'interès concret per la plana de Vic s'explica pel fet de representar una àrea sensiblement poblada i molt apte per a l'agricultura". Als terrenys comprats per Ermetriu, aviat es van afegir donacions de nobles i pagesos, aquests últims, per no haver-se de sotmetre a altres senyors feudals. "Ja el mateix segle XI", diu Soldevila, "el monestir és un propietari feudal consolidat". Les donacions dels nobles vénen per altres filosofies: "Seguien el sentiment religiós de l'època, que els portava a cedir les possessions més valuoses, o sigui les terres, creient que era la manera de servir millor a Déu, i que els portava a llur salvació després de la mort", diu Soldevila. El primer que regalà una peça de terra al monestir -"pel remei de la meva ànima"- va ser un tal Plazizia, l'any 1018.
 La influència del monestir s'extén per les Guilleries, la plana de Vic, el Lluçanès, el Bages, Solsona, Manresa, Barcelona... Però els monjos negres -dits així pel color de l'hàbit- no en treuen cap profit: Sant Benet té alèrgia a l’activitat econòmica. Serà un batlle, designat per la família Cardona, qui administri les propietats, quan els senyors marxin a viure a Cardona. La raó de ser de Sant Pere de Casserres, l’explica clarament Soldevila: "La creació del monestir responia a una determinada projecció política, potser en vies d'una reorganització i reordenació de tota aquesta àrea de les Guilleries i l'extens sector del terme de Roda, on els vescomtes pretenien assegurar llur influència. Aquesta projecció no es devia acabar de dur a terme, i la casa vescomtal anà cedint part de les seves propietats al monestir, que era com si en realitat continuessin sota el seu domini. El monestir es convertiria en el representant dels interessos, almenys econòmics, que la casa vescomtal tenia a Osona".
 
 

                                                                                ->>>>