<-
 

L'ira el feia suar. Li sortia de cop l'esperit rebel que havia alimentat enllà el Pirineu. El bon Bonifaci, de nom descriptiu, savi de taverna, filòsof de vida, enterrat per sempre a dins de Casserres clamava al cel:
-Per què hem de dependre de Cluny si estimem Benet?
-No sou amic del Papa?
-Vós sabeu que no. Que Cluny és la norma que ens farà més grisos.
 Però el pobre abat, irat Bonifaci, no té cap poder. I el dia pactat, brillen ulls de clergues al bisbat de Vic quan el vescomte segella els papers. Aprop seu la dama, de nom Ermessenda, tremola pels somnis que té de fa dies: una vella boja li crida que l’home amb qui està casada ha fet mal negoci, que si amb Ermessenda de Barcelona nasqué el monestir, serà amb Ermessenda, vescomtessa de Cardona, que trobi la fi. "Mai més cap més home dels bons de Cardona pensarà en Sant Pere. Sereu només vós i les dames que el voldreu salvar. I no podreu. Jo us nego parir cap hereu".
 
 

 El segle III després de Crist (d.C.), Roma encara persegueix els cristians. A l'Egipte, els purs es retiren al desert de la Tebaida en nombre tan alt que acaben unint-se a l’entorn d’abats, garants de les lleis que regulen la quotidianitat del grup i la seva raó de ser. La moda tardarà un segle en arribar a Occident. A Catalunya, sabem que la religió dels visigots ja construeix els seus propis monestirs, dels que poca cosa queda. No serà fins l’arribada dels carolingis que la Regla de Sant Benet es farà senyora del lloc (Montserrat, Casserres, Ripoll...).
 L'any 530, Sant Benet va fundar un monestir a Monte Cassino (Itàlia) i uns Estatuts que en regirien la vida. Llavors, gairebé cada monestir tenia la seva pròpia regla, i n'hi havia, com els priscilians, que ja eren congregació. Però els carolingis, grans "conqueridors", n’apadrinaran només una, la de Sant Benet, als milers de monestirs que neixen rera el seu pas. Diu Georges Duby: "Cada monestir benedictí tanca una societat de forma familiar dirigida durament per un pare, l'abat, que està investit de tots els poders i encarregat de totes les responsabilitats del pater familias de la Roma antiga. Els monjos són germans i les regles disciplinàries que anul.len en ells tota iniciativa personal són encara més estrictes que aquelles que fan dels grups de parents carnals un sol cos. Sant Benet basa el conjunt de les seves regles en la virtut de l'obediència".
 L’historiador Antoni Pladevall n’és un expert: "La regla de Sant Benet representa el seny i la mesura, adaptats a l'afany de conversió interior i santificació (...). Posà de bon principi els fonaments per a la seva construcció centrant la vida monàstica en l'estabilitat a la casa o monestir i en l'obediència a l'abat. Aquí també el seu bon seny hi posà un límit: els poders de l'abat no són arbitraris com en les regles visigòtiques, basiliana o insular, sinó que estableixen una monarquia abacial temperada per l'assamblea consultiva dels monjos. Per Sant Benet, la vida del monjo s'ha d'escolar dintre el monestir, obeint l'abat, pregant, treballant i aprofundint en la lectura divina. (...) Els seus monestirs passen a ser una escola per als lletrats de l'època i sovint seminaris de bisbes, i en els seus scriptoria són copiats i recopilats els estatuts benedictins, els breviaris, els martirologis i sacramentaris gregorians. És a través dels monestirs que penetrarà la litúrgia romana al nostre país, abans que a la resta d'Espanya".
 Quan neix Sant Pere de Casserres, sota la Regla Beneta, per tot el país cristianitzat s’estan construint monestirs. Actuen com a punts d'atracció, d'ordenació del poblament, en un moment de desorganització provocada per les guerres feudals. Diu Rovira i Virgili: "El país no formava, en certs punts, altra cosa sinó un vast desert. En arribar els monjos s'establien en un lloc, bastien una església, i de vegades diverses esglésies; feien sorgir de la terra vastes construccions; les vores dels rius es cobrien de molins, els camps, les vinyes i els prats reemplaçaven l'erm. Per donar l'exemple i encoratjar els habitants, els cultivadors monàstics cercaven els indrets més aspres i allunyats, on era magra la terra, difícil l'artigament i dur el conreu. (...) En el segle IX gairebé cada vila tenia la seva capella servida per un capellà".
 Fundar monestirs es va convertir en moda entre la noblesa nostrada, els segles X i XI. Una família com cal havia de tenir, almenys, un monestir propi, que pregués per ella i on enterrar el seus morts. Guifré I aixeca el monestir de Santa Maria de Ripoll; el comte Seniofred de Cerdanya funda el de Cuixà. Sant Miquel del Fai és obra de Gombau de Besora, amic fins la mort de la comtessa de Barcelona, Ermessenda. Els Cabrera dediquen un monestir, el 1083, a Sant Salvador. El vescomte de Cardona i també confident d’Ermessenda, Bremon, aixeca el seu a Casserres, amb la benedicció del bisbat de Vic, per enterrar en luxosos nínxols del claustre els seus descendents i els dels seus vassalls amics: els Savassona, els Cabrera, els Tavertet, els Sau. Als encontorns de Casserres encara hi haurà dos monestirs més, menors: Sant Llorenç del Munt (prop de Sant Julià de Vilatorta), llegendària propietat templària, i el monestir de Santa Margarida (prop de Sant Martí Sescorts), ple de monges. El bisbe Oliba, més que amic d’Ermessenda,  serà el cervell del moviment monacal. Quan mori, l'any 1046, tots els monestirs del país li faran sentits homenatges als quals s’unirà Casserres.
 Una de les més importants aportacions del bisbe Oliba haurà estat la Treva de Déu, que garanteix la immunitat dels edificis eclesiàstics al seu entorn. En aquell temps, on els judicis de Déu són considerats legítims, el poder de l’església no para de créixer i els monjos són senyors d’allò sagrat. "La primera missió que tenien era la de pregar per la societat. En aquesta època, l'individu no comptava i es perdia al sí d'un grup on les iniciatives de cadascú es desfeien ràpidament en accions i responsabilitats comunes. (...) La majoria d'homes es consideraven massa dèbils o massa ignorants per salvar-se ells mateixos. Esperaven que la seva salvació vindria del sacrifici que altres acceptaven. Aquest sacrifici repercutia sobre tots i beneficiaria la comunitat sencera", diu Georges Duby.
 Però les pregàries van començar a ser moneda de canvi i, aviat, el negoci del segle, el descobriment que en aquesta vall de llàgrimes es pot viure del més enllà. Des de gallines fins a grans territoris, els plovien les almoïnes pel salvament de les ànimes. Els pecats no caducaven ni un cop mort el pecador, i la família els carregava fins que no aconseguís pagar uns quants quilos de pregàries. Duby ho anomena "la religió dels morts". "Però no hi havia cap espiritualitat. De petits, ja els ficaven allà. Era un lloc per col.locar fills de cases nobles. No treballaven, vivien de rendes. La seva funció era pregar per l'ànima del fundador i tots els nobles que s'hi feien enterrar", assegura Antoni Pladevall.
 La corrupció de l’esperit religiós va ser un dels principals problemes del sistema monacal. Rovira i Virgili assegura que "la vida monàstica, en aquella època, no era sempre prou exemplar. A Sant Joan de les Abadesses, les monges vivien segons l'antic règim, amb la moralitat habitual de temps anteriors. Oliba Cabreta i els homes de la seva època, tan catòlics, no haurien trobat res a dir d'aquelles irregularitats, parricidis, obscenitats, imprudències, horrificam infamiam... com diu la sentència papal. En els períodes de constitució, era impossible subjectar a una llei les humanes passions". També Santa Maria de Ripoll cau en la corrupció, un cop mort Oliba, segons Rovira i Virgili: "En l'any 1063, quan només feia disset anys de la mort del gran abat i bisbe, el papa Alexandre II adreçà una butlla al monestir, la qual contenia una severa admonició als monjos per tal que restessin fidels als vots fets de reprimir, per mitjà dels abats, el malversament dels béns del cenobi, i els ordenava principalment que no consentissin la simonia en les eleccions abacials". I afegeix: "L'afebliment de la disciplina eclesiàstica i la corrupció en els monestirs, que ja hem vist en el segle X, s'accentuaren en el segle XI. A principis del dit segle, l'estat d'indisciplina de la societat política envaí la societat religiosa. La situació va fer-se greu, i Roma es decidí al capdavall a una intervenció enèrgica. L'orde de Cluny havia pres la iniciativa del moviment reformador". Sant Pere de Casserres seria, llavors, el monestir insígnia de Cluny a Catalunya.
 L’any 1079, el vescomte Ramon Folc, la seva muller Ermessenda i el seu germà Folc, arxidiaca, signen l'acta de cessió del monestir de Sant Pere de Casserres a l'ordre de Cluny. L'abat Hug, de Cluny, i Berenguer Sunifred, bisbe de Vic, figuren també al document. Berenguer Sunifred destaca en la seva època com a gran impulsor de la reforma gregoriana a Catalunya i propulsor de l'expansió dels monestirs francesos sobre els catalans. En aquell moment viuen a l’abadia, que ara es dirà priorat, una comunitat de sis monjos, el prior, un capellà, un infermer i un cambrer.
  Aquell mateix any, els Cardona es treuen les terres d’Ausona del damunt. De mica en mica, se les aniran quedant els seus nobles vassalls, com els Cabrera i els Savassona. També es desdibuixarà la relació de la família amb el priorat de Casserres: la vescomtessa Almodis, muller de Bernat Amat de Claramunt, serà l'última dona del llinatge que s'hi enterra, el 1131. Però, és normal abandonar un edifici acabat d’inaugurar, fa només 20 anys (la consagració és 1053)? "La desvinculació l'hauríem de situar dins la conjuntura d'inestabilitat i desordre polític (1020-1060) que suposà la pèrdua de la funció vescomtal com a representants (...) del poder públic (...) amb l'acostament a la cort comtal de Ramon Berenguer", escriu M. Teresa Soldevila.
 Catalunya Romànica relaciona la cessió de Casserres a Cluny amb la política d'unió de monestirs catalans a grans cases estrangeres, iniciada l'any 1078. "El monestir de Sant Pere de Casserres fou unit a la gran abadia de Cluny pels vescomtes de Cardona per tal d'assegurar així la vida monàstica i la regularitat (...). La gran Abadia de Cluny organitzà tots els seus béns i petits priorats de Catalunya entorn del de Sant Pere de Casserres que així es convertí en centre de les possessions de Cluny a Catalunya". El priorat de La Bleda, el castell de Creixell, el de Roda, el de Berà, el priorat de Sant Ponç de Corbera, el de Sant Pere de Clarà, a Orrius (Maresme); Santa Sofia, a la diòcesi de Tolosa de Llenguadoc, i Sant Nicolau dels Eremites passen a dependre de Casserres.
 L’abadia francesa de Cluny havia nascut l’any 910 i aviat es convertí en el primer baluart de la força dels Papes. El segle XI serà el de l’encimbellament de l’Església, però abans cal fer-la independent del poder temporal, que tot  ho corromp, diuen, i que és culpable que la simonia (els nobles que designen abats i bisbes) s’extengui com un càncer. Ja és hora que qui s’enriqueixi amb el negoci de pregar pels morts sigui l’església. Georges Duby assegura que als cenobis cluniacencs es practicaven els millors rentats de cervell de l’època: "Homes ociosos, aquests monjos no eren intel.lectuals. (...) Les millors biblioteques, els mestres més audaços estaven al segle XI a Saint-Gall o a Reichenau, a Monte Cassino, a l'abadia de Bec, a Ripoll. Però no a Cluny (...). No van arribar a tancar les escoles ni les biblioteques, però els exercicis es concentraven en la lectura dels Pares de l'Església. (...) Després de l'any 1000, els abats de Cluny intentaren incessantment evitar que els seus fills freqüentessin els clàssics pagans (...). La finalitat de la professió monàstica era celebrar en comunitat i en benefici de tot el poble la pregària pública (...). L'ofici diví arribà a ocupar set hores els dies ordinaris i es perllongà encara més per a les solemnitats".
 Així s’aconseguiren 200 anys més de tranquilitat per a Sant Pere de Casserres, fins que arribà la decadència, de la qual encara no s’ha aixecat. L’inici de la fi està molt relacionat amb la construcció d’una nova església, Sant Vicenç de Verders o de Riera, al peu del penyassegat de Casserres, que substituirà el monestir en les funcions de parròquia i missa pública, fet que n’allunyarà la gent. Per la mateixa època, es trenquen les relacions amb Vic, a causa de l’afer "Guillem de Tavertet", bisbe de Vic obligat pel Papa a retirar-se a Sant Pere de Casserres, on morí el novembre del 1233. Els canonges del bisbat es van querellar sorollosament contra Sant Pere de Casserres, per la propietat dels béns del finat. "Quan els monestirs es fan més prepotents, durant la reforma gregoriana, hi ha tibantors. No és res estrany", assegura Antoni Pladevall. Catalunya Romànica dóna una data més tardana de trencament de relacions entre el monestir de Casserres i el bisbat de Vic: l'any 1372. "El prior, Pere de Mataró, fou empresonat a les presons del bisbe de Vic per no haver volgut obeir el bisbe i el seu vicari general, cosa de la qual el prior deia que estava exempt per estar unit a Cluny". I neix la llegenda negra que explica el poble.
 "La masovera del Colom -la masia depenia directament de Sant Pere- els havia de portar un cabrit cada un temps, i ja n'estava cansada. Quan va ser a dalt amb el pare abat i li va donar el cabrit, li va posar entre les cames mentre cridava als altres: 'Mireu, el Pare Prior està cabridant!'", es conta al llibre El Folklore de Rupit i Pruit. Cada cop se n’expliquen de més colors sobre el monestir, que mai ha deixat d’encisar qui s’hi acosta, darrerament amb menys intensitat: "Allà hi tenien un triàngul. Es veu que con volien fer desaparèixer una persona, el feien entrar cap allà i li deien que li ensenyarien la glòria del cel, i llavons el feien passar cap allà i hi havia una roda. I sí, el trituraven allà, i ja baixava cap baix i mai més ningú en veia res. (...) És que llavontes manava aquet partit, i vaja, tot això, i aquesta gent tenia dret amb tot ", es queixa Francesc Banús al mateix llibre. Els monjos llencen cinglera avall, per un forat, els seus enemics. I les contalles se succeeixen fins avui.
 
 

El rector espavilat

"Es veu que tenien algun plet, i diu que va ser degut d'un arcalde que hi va haver, d'aquí a l'Esquirol. Diu que hi va haver un arcalde que no sabia de lletra i tota aquesta cosa. I ell, amb tota la bona fe del món, se'n va anar amb el rector i li va dir:
-D'això, m'horia de dir a veure què diu aquesta carta que m'han enviat.
I el rector diu que li va dir:
-Ah, caram! Sí, home. No, re! No té cap importància. S'ha d'anar a Casserres, que aquella gent, nu sé què passa; però aixó...
I el rector ja va baixar-hi, ja va dir:
-Marxeu de seguida perquè vindran aquí i us pelaran a.n a tots!"
(El Folklore de Rupit i Pruit)

El monestir ha servit de refugi en la majoria de guerres, des de les de moros contra cristians fins la Guerra Civil, passant per la Remença -fou una fortalesa contra els Trastàmara en aquesta guerra- o la del Francès.
 

En Patilles i l’agutzil

"En Ton de Casserres hi vivia sol, i quan algú s'hi acostava, els engegava algun tret. En Patilles també hi havia viscut, a finals del segle passat, era el vigilant. Quan s'havien de pagar impostos, hi anava l'agutzil. Un dia, en Patilles li va pagar els impostos però a l'hora de marxar, s'havia de travessar el riu, i l'agutzil li va demanar si el podia travessar a pes. En Patilles l'agafa i quan són al mig del riu li diu: "Si no em tornes els diners, et tiro a dins". I els hi va tornar"
(Carme Arisa en testimoni personal)

El 1774, Josep Guillemí va comprar el monestir i les seves terres, on sempre va tenir-hi una parella de masovers o vigilants, gent entre pedres que n’augmentarà la llegenda.
 
 
 
 

La missa negra

"En la basílica, sobre les restes d'un altar on els monjos haurien entonat en segles passats solemnes "Te Deum" podem observar l'emprempta del nou propietari: una estrella de cinc puntes, l'estrella del diable, flanquejada per dos caps de cabró (...) (que) simbolitzen el sexe desenfrenat; perquè aquesta forma, la d'un mascle de cabra humanitzat, és la figura que pren el diable quan es fa present en els aquelarres i pren possessió carnal dels seus seguidors/es.
Tanmateix, sobre l'eix horitzontal de l'estrella, podem veure, a ambdós cantons, la representació d'unes ones que són, unes, símbol del principi dels temps, i l'altre, del final. La inclusió d'aquesta càbala en l'interior de l'estrella vol significar que en el culte s'eleva el diable al paper de suprem, d'amo de la història.
(...) A Sant Pere de Casserres, durant molts dissabtes, a la nit, es varen celebrar misses negres en què l'assistència oscil.lava entre una vintena i una trentena de persones. No totes les misses van ser iguals, però, la majoria varen consistir en la simple invocació de l'esperit del mal i la demanda de la seva protecció i favors. Presidida pel mencionat 'diaca', tota la missa consistia  en una paròdia de l'ofici segons l'ortodòxia romana, que incloia oracions com les anomenades antiparenostre i anticredo i que culminava en la consagració d'una hòstia negra i d'una copa a vessar amb sang d'animal".
(Jordi Abayà en un reportatge al setmanari Ausona)

El periodista situa els fets a l'entorn de la nit de Sant Joan de l'any 1982.
 
 
 

                                                                                    ->>>>