La família Caballeria
La memòria de Maria Caballeria dóna només fins al seu avi, Joan Caballeria, dit també en Jan Xic, amb carnisseria pròpia al carrer del Pont. Dels dos fills que va tenir, l’Eduard, pare de la Maria, es dedicà al negoci i en Pau, a la política. Entre el 1904 i el 1908 i, altra vegada, entre el 1912 i el 1916, Pau Caballeria va ser alcalde de Manlleu. Ell marca el punt més àlgid de la família, la seva obra representa a la perfecció l’esperit obert, conciliador, entre l’espasa i la paret, que vol traspuar aquest llibre.
El 15 de novembre de l’any 1908, els treballadors de l’ajuntament regalaven a l’alcalde sortint un “Llibre d’Homenatge a Pau Caballeria”, on es recopilaven algunes de les cartes que l’home havia enviat i rebut en la seva intensa vida política municipal. La comunicació amb el món exterior és exhaustiva i, sobretot, amb el fabricant Rusiñol. Pau Caballeria n’era el principal braç dret a la vila, mentre Albert Rusiñol vivia una frenètica activitat política a Barcelona: el 1899 va ser elegit president del Foment del Treball Nacional, el 1901 formà part de la Candidatura dels Quatre Presidents i el 1902 va ser president de la Lliga.
La gran obra de Pau Caballeria, si hem de fer cas a la paperassa i desficis que generà, durant tres llargs anys, per aconseguir els permisos i diners, va ser l’eixamplament del pont de Can Molas, damunt el riu Ter. Els ministres Gasset, García Prieto, Romanones i Navarro Reverter, el marquès de Tenerife, el general Valerià Weyler, el marquès de Mont-Roig, Maura i altres personalitats de l’època, li envien els seus parabéns en motiu de la inauguració de les obres, el novembre del 1908. No només aquest noms demostren la talla de Pau Caballeria. Quan mor Josep Pla, Rusiñol diu al llavors alcalde manlleuenc, en una carta: “Supongo que las solicitudes para ocupar el cargo que el mismo desempeñaba lloverán sobre usted como pan bendito. Le acompaño una que he recibido de la que hará usted el caso que mejor le convenga a los intereses del municipio”.
Poc se’n sap, de la personalitat de Pau Caballeria però, de la mica que se n’ha escrit, destaca una paraula: activitat. En motiu de la seva mort, el 20 d’octubre del 1918 (havia nascut el 6 d’abril del 1874), l’”Heralt Manlleuenc” el lloava: “En Pau Caballeria era tot un caràcter; tenia per base l’honradés y l’activitat (...) No’s cansava mai; ell no parava de fer cuantes gestions l’hi semblaven propies per a lograr la seva obra; ell se presentava amb cuantes persones creya de influencia, perque l’ajudessin en els seus plans y ho aconseguia. Ajudat per el seu estimat amic D. Albert Rusiñol, ho removia tot”.
La lluita de la seva vida va ser el trasllat de l’Hospital de Sant Jaume a la seva actual ubicació. Va implicar-hi, fins i tot, el bisbe Torras i Bages, i hi dedicà les dues èpoques que fou alcalde. La història venia de lluny: el fabricant Carles Regàs havia deixat escrit al seu testament, datat el 20 d’octubre de 1787, que, en cas d’acabar-se la descendència directa de la família, els seus diners servirien per construir un nou hospital a Manlleu. El 1840, mor, sense fills, Núria de Torralla de Regàs, néta del testador. Però el seu vidu, Francesc Calm, no va veure gens clar que el patrimoni li desaparegués sota les parets d’un hospital i la batalla va ser de campionat.
Guanyaren Pau Caballeria i el municipi, però les bufetades es van deixar sentir: el plet s’inicia el novembre del 1904 i passa els litigis més durs els anys 1906 i 1907. La pressió devia ser tan forta que, el desembre del 1906, l’alcalde presenta la dimissió, que el consistori no accepta. S’ha trencat la cama, en relliscar amb la neu, quan anava a buscar el tren que l’havia de portar a Barcelona, per fer gestions sobre el famós plet. Finalment, el 1908 s’arriba a una concòrdia i el 1911 comencen les obres, que acabaran el 1913 (s’inaugura oficialment el 12 de maig d’aquell any).
Són temps agitats, quan Pau Caballeria porta les regnes del municipi. La lluita de classes i la polarització de la societat escalfen l’ambient, que esclatarà en el paroxisme de vint anys més tard. Només entrar per primer cop a l’ajuntament, l’alcalde fa un gest: decideix concedir una subvenció a l’escola de la societat coral “El Progrés”, dita també Cercle Lliure Republicà i considerada, pels burgesos més acèrrims, un cau d’anarquistes. Aquí, però, el final no és feliç: el 1907 i arran d’una recollida de signatures, l’ajuntament va haver de suspendre la subvenció a l’escola i, el 1909, després de la Setmana Tràgica, El Progrés va ser clausurat per ordre governativa.
Com diu Josep Burgaya, al llibre “Manlleu. Aproximació a la història, l’entorn, l’economia i l’estructura territorial”: “El fet que la petició de retirada de les subvencions a l’escola comptés amb 3.300 signatures, en una població de prop de 6.000 persones, és força indicatiu”. Les causes de l’escàndol popular contra El Progrés difereixen, segons les fonts. Burgaya diu que va venir “com a conseqüència d’un míting radical, de caire clarament anticlerical, que es celebrà a Manlleu a principis de 1907 i que pretenia ser la contesta a un altre míting de caire catòlic que s’havia celebrat a Vic poc abans”. Als papers oficials, però, s’escriu que les queixes venien perquè els components de l’associació no s’havien tret el barret davant la processó. País de versions!
Destaca també, en la frenètica activitat constructora de Pau Caballeria, l’obra de les escales de la Plaça Fra Bernadí, que comunicaven, per fi i després d’anys de parlar-ne en diferents consistoris (des del 1898), el Dalt Vila amb el Baix Vila. Era el 1907 i, com recorda Esteve Gaja a la seva “Historia de Manlleu”, “l’endemà d’inaugurar-les aparegueren destruïdes en bona part. Un desconegut les havia trocejat amb un mall. L’alcalde, que amb tant entusiasme havia decidit l’obra, passà una forta enrabiada. Féu fer una crida anunciant que qui sapigués donar detalls que permetessin esbrinar qui havia estat el destructor rebria una forta recompensa. Mai, però, no s’ha aclarit qui, per què i com va fer-ho”.
La documentació de l’època atribueix, encara, una colla més de millores fetes al poble sota el mandat de l’alcalde Caballeria, soci honorari del Foment Industrial i Mercantil: el sistema de clavegueram del Passeig de Sant Joan, el subministrament d’aigua i construcció de les fonts públiques dels carrers Sant Martí, Russinyol, Sant Josep i Vendrell, la reforma i higienització de l’escorxador, una sala d’autòpsies al cementiri municipal, la carretera de Manlleu a Roda, l’arranjament de diversos carrers, les escoles nocturnes per a noies, el sanejament del cos de consums (arques municipals) i una rebaixa d’un punt dels tributs que pagaven industrials i comerciants.
Un cop desaparescut Pau Caballeria, l’esperit familiar es reencarna en la seva neboda, Conxita Caballeria, germana petita de Maria Caballeria. Però les circumstàncies de l’època i el seu sexe no li permeteren projectar una imatge pública com la de l’oncle i restà, per a la història, com una dona estranya i massa lúcida, que es passejava per Manlleu i a qui, regularment, el “Diari de Barcelona” publicava les seves ‘cartes al director’. Jaume Collell pinta, al llibre “Gent de mà esquerra”, la sensibilitat per la cosa pública i l’energia d’aquesta dama: “No té pèls a la llengua i això li dóna fama de contestatària, però ho és sense escrúpols, perquè tant li fot escridassar els d’una banda com els de l’altra (...). I mentre uns diran que és conservadora, per certs tocs d’intransigència, d’altres la tindran per esquerranosa, per l’arrogància d’algunes contestacions precipitades i instintives i, per tant, autèntiques”.
Amb aquest mateix ànim cal passar les planes d’aquest llibre, una porta oberta al món que mai tornarà de les germanes Caballeria. La Maria, darrera supervivent de la seva branca, hi ha posat tot el coratge i la paciència en explicar-m’ho. No la coneixia de res, fins que la meva mare me la va presentar, un estiu de fa dos anys, a la seva habitació de la Residència d’Avis de Manlleu. Sola i oblidada. Amb els seus llibres, la seva ràdio, moltes fotos i una memòria a prova de totes les tempestes. No compartíem ideologia, ni classe social, ni educació, però em van encantar la seva història invencible, la seva alta cultura, la fe en les tecnologies revolucionàries i que l’aire del seu temps li hagués estat tràgicament contrari.