Va esperar llargues tardes des de l'última vegada que els havia vist obrir la porta metàl.lica. Seia al banc del costat, com qui pren el solet, tot fent llambregades, de tant en tant, per si algú feia vibrar la gran làmina que la separava del més enllà.

No per entrar-hi, sinó per tenir alguna cosa en què pensar.

Esperava i, al seu voltant, creixien els nens i els avis i les bruixes i la quotidianitat de les persones que dormen. Mai no necessità dir-los el perquè de la seva presència, tan legítima com la dels altres. Regular. Sense interès. Sense intenció. El costum de cada tarda.