Passats els anys, era migdia i el sol brillava quan una dona, pigues als braços i cabell clar, es remullava a la vora del rierol. Herbes salvatges i romagueres disseminades pels encontorns, de gespa nova. És primavera. L'aigua que corre per entre pedres punxegudes. I es va fer clar, primer era un plasma, després la verge.

-Digues, pastora, què has après?

-Doncs vet aquí. Que pots amar i estar en pau i mastegar la llibertat i no és res de l'altre món. Vaig estimar però qui m'amava no era qui jo havia volgut. Vaig viure en pau, tanta que mai res no m'ha fet vibrar del cert. No he tingut por i, sense prudència, ho he perdut tot. I aquí estic, igual com era, ho torno a ser, rentant-me els peus en la teva aigua.
 

T'has fet més sàvia.


 
 

<
<<