Bogart tenia 42 anys quan els Estats Units van entrar en guerra. Era massa gran per a enrolar-se en l'exèrcit, així que es va quedar a Hollywood fent pel·lícules antifeixistes. Una d'elles el convertiria en una estrella en vida i en una llegenda després de la seva mort.
Quatre dies després de l'atac a Pearl Harbor el productor Hal Wallis va rebre una sinopsi d'una obra de teatre anomenada  Everybody Comes to Rick's, i que en qüestió de molt poc temps ja va passar a dir-se Casablanca: un club nocturn d'una ciutat perillosa i ambigua, un americà sense pàtria i amb un passat tèrbol, un oficial francès amoral, l'heroic líder de la resistència i naturalment la noia estripada entre dos homes als quals estima de forma diferent.

Wallis va decidir donar el paper de Rick a Bogart, a pesar que ningú més semblava convençut que el ex gángster pogués fer-lo. El paper de Llisa va anar per a una sueca de 27 anys d'aspecte angelical i mirada transparent que acabava d'aterrar a Hollywood: Ingrid Bergman. L'oficial francès ho faria l'actor anglès Claude Rains i l'heroi de la resistència Paul Henreid. Dooley Wilson interpretava al pianista Sam. 
El rodatge estava apunto de començar, tenien un bon director, Michael Curtiz, els actors adequats, els decorats preparats i els trets generals de la història, però no tenien ni guió i, sobretot, ni final. La situació era realment insòlita, ja que els bessons Epstein i Howard Koch escrivien les frases del diàleg el mateix dia que es rodava: 
-¿Pot saber-se quins dimonis li va portar a vostè a Casablanca?
-La meva salut. vaig Venir a Casablanca a prendre les aigües.
-¿Aigües? ¿Quines aigües? Estem en el desert.
-Em van informar malament.

El 17 de juliol va començar el rodatge de l'última seqüència, la de l'aeroport, una escena mítica que anava a convertir-se en referència per a diverses generacions. Encara en aquest instant ningú sabia quin anava a ser el final de la pel·lícula. La bella Ilsa no sabia amb qui s'anava a quedar al final, Louis, l'oficial francès es refugiava en el seu cinisme per a treure avant un personatge que ningú tenia clar si era bé o dolent. I Rick sofria en silenci, recordant París i escoltant a Sam el pianista. Algunes de les frases més famoses de la pel·lícula es van improvisar en el mateix plató o es van afegir una vegada acabada la pel·lícula: Toca-la altra vegada Sam, Sempre ens quedarà París, Louis, creo que aquest és el incio d'una bella amistat. En l'escena en la qual Victor Laszlo dirigeix a l'orquestra del cabaret , per a cantar La Marsellesa, molts dels actors i extres que omplien el local eren refugiats europeus que van sentir la cançó com alguna cosa propi i van acabar plorant d'emoció. 

|menu principal| |la familia| |el teatre| |les dones| |els gànsters| |huston| |casablanca| |betty| |fill| |album| |filmografia|