i el seu fill

 




 
 
 

 


Bogart Junior als braços de Bogart Senior.

Quan va néixer Stephen, el seu primer fill, Bogart tenia 49 anys i gairebé 53 quan va néixer la seva filla Leslie, a la qual va posar aquest nom en record del seu gran amic Leslie Howard. Ja era un home major al que els nens resultaven alguna cosa semblant a marcians que no entenia. Però a la seva manera, els adorava. Desgraciadament, va morir massa aviat, Stephen tenia 8 anys i Leslie 4. Si el sol fet de perdre un pare ja és traumàtic, els dos nens van haver de conviure tota la seva vida amb una llegenda que els perseguia allà on fossin. Leslie ho va superar una mica millor, a Stephen li va costar més. De fet, fins que no es va decidir a escriure el llibre Bogart, a la recerca del meu pare, quan ja tenia 43 anys, no va aconseguir reconciliar-se amb ell.


"Betty desitjava tenir un fill, i quan me ho va proposar vaig pensar que havia arribat el moment, per una raó que, tot i que pot semblar repugnant, no per això deixa de ser certa: volia deixar-li una part meva quan jo moris".
(Humphrey Bogart)


 




 

"Stephen va néixer el 6 de gener de 1949. Era molt bonic, pesava sis lliures i sis onzes i feia cinquanta-un centímetres." (Lauren Bacall)

Després del pànic inicial, Bogey va començar a fer-se a la idea, i, encara que sembli increïble, els seus amics li van organitzar una festa: Frank Sinatra, Paul Douglas i Mike Romanoff, entre altres, li van regalar bulques i fins i tot algunes peces de roba, i això que en aquella època era impossible saber per endavant el sexe del bebè... Mike Romanoff era una de les poques persones capaces de guanyar al meu pare als escacs, a part de Art Buchwald, i qui millor va arribar a definir-lo en una sola frase: Bogart és un home de primera classe amb una tendència obsessiva a comportar-se com si en realitat fos un de segona.
Quan jo vaig néixer, Bogey ja tenia 49 anys i estava casat en quartes núpcies amb una bella actriu vint-i-cinc anys més jove que ell. Era un home de costums arrelats, l'existència dels quals responia a la següent norma: vaig a viure la meva vida com jo vulgui. Així era aleshores i així havia estat des de molt abans que jo naixés.

 


"Hola, fill. Ets un petit camarada, veritat? Jo soc el teu pare; benvingut a casa".
(Humphrey Bogart)


 

 




 
 
 

 

Bogart se preocupava molt pels seus fills. El record d'uns pares absents i poc preocupats pels seus fills, l'obsessionava.

 

Bogart no compartia moltes coses amb el seu fill, però sempre trobava una estona per ensenyar-li a navegar o a anar en bicicleta.

El meu pare no sol es burlava dels altres, sinó també de si mateix. Bromejava sobre les plataformes que de vegades duia en les sabates per a semblar més alt i es reia de las perruca que va haver de lluir en els últims anys de la seva vida... Generalment se'l considera la millor estrella de cinema de tots els temps. Les històries que parlen d'ell el descriuen gairebé sempre com una llegenda, un home amb certa aurèola de misteri, l'objecte del culte a Bogart. Existeixen molts motius pels quals el meu pare és més famós ara que quan va morir fa trenta-set anys. Un d'ells és simplement el fet d'haver estat el primer gran actor de la seva generació que va morir de forma prematura...
L'últim refugi, El halcón maltés, Casablanca, El tesoro de Sierra Mare i La Reina de África van ser les pel·lícules que van consagrar al meu pare com l'estrella de cinema més famosa del món... He descobert que si bé el meu pare era molt batallador i combatiu, no sempre discutia per a presumir d'enginy o sortir airós d'un altercat. Posseïa, com diu tot el món, una sèrie inamovible de principis i preferia armar una brega abans que romandre callat quan el que esdevenia al seu voltant obstaculitza en conflicte amb ells. Això no em va sorprendre massa... Estic convençut que el meu pare hauria actuat per a les tropes amb independència del partit que estigués en el poder durant la guerra, encara que ell va ser un lliberal demòcrata la major part de la seva vida i es va declarar un fervent partidari de Franklin Roosevelt... Qualsevol que veies la qualitat màgica que posseïa el meu pare, el cas és que va sortir a relluir per primera vegada en aquella obra el 7 de gener de 1935. Contava 35 anys. El que Bogey tenia era aquest alguna cosa inexplicable que vam cridar qualitat d'estrella...
La seva carrera, igual que el seu vaixell, em van impedir passar més temps amb ell i suposo que sempre he estat ressentit per això. Després de tot havia de guanyar-se la vida i, el que encara és més important, Bogey no sabia que moriria quan jo només tenia 8 anys. No sé si la ment d'un nen de 3 anys és el bastant estudiada per a fer d'una estatueta de metall el símbol de la seva ràbia i ressentiment, però creo recordar que quan el meu pare va portar el Oscar a casa, símbol visible de tot el que havia aconseguit a Àfrica, vaig sentir ganes de llançar-se'l a la cara. Devia estar molt empipat... Jo tenia aleshores 8 anys, i el que més m'ha obsessionat durant gran part de la meva vida és el fet que no em permetessin veure'l, la sensació d'haver estat en certa manera exclòs, d'haver estat rebutjat per ell en els seus últims dies. Aquest sentiment ha romàs en la meva memòria per a sempre i això potser expliqui, en part, per què fins ara m'havia mostrat poc inclinat a parlar de la vida del meu pare.

 


 


"Me sento molt important perquè el meu pare és l'estrella i jo soc el seu fill. És com ser el fill del millor jugador beisbol del món".
(Stephen Bogart als 7 anys)


 


 

|menu principal| |la familia| |el teatre| |les dones| |els gànsters| |huston| |casablanca| |betty| |fill| |album| |filmografia|