Una rossa decorativa

          El primer que varen fer a l'estudi va ser canviar-li el nom. Marilyn va ser un invent de Lyon, i Monroe era el cognom de soltera de la seva mare. Ella es va resistir a perdre la seva identitat, però al final va cedir. Era la primera d'una sèrie d´humiliacions que amb el pas dels anys li imposaria l'estudi al qual ella faria guanyar tants diners com poques estrelles ho varen fer mai.
En el període d'agost de 1946 i tot l'any 1947, tot i tenir un contracte, va ser considerada com la tercera candidata (després de Betty Grable i June Haver) en qualsevol comèdia intranscendent.
Coneixedora de la importància del seu físic, el cuidava al màxim.
          Tot i que li agradava sortir de nits, no dubtava a llevar-se d'hora al matí per anar a córrer uns quants quilòmetres i així mantenir-se en forma. Les ocasions de fer un bon paper no arribaven, en general molts dels papers eren per fer quasi d'extra en pel·lícules gens destacades. Segurament aquesta situació la va influir en la seva determinació de tornar a la feina de model.

Una candidata ingènua

          Un dia  passejant pels carrers dels estudis es va creuar amb Joe Schenck, un dels mítics fundadors de la Fox, i li somriu obertament, tot i sense saber qui era, però endevinant que era una persona influent. Segurament aquesta era l'actuació més positiva d'aquell any. Schenck es va convertir en el seu protector i la va ajudar a provar sort amb una altra productora. Va parlar amb Harry Cohn, amo de la Columbia, a fi que li donés el segon paper protagonista en una modesta pel·lícula titulada Ladies of the Chorus.

           Tot i que la pel·lícula es va rodar en tan sols onze dies, va tenir ocasió de cantar i ballar, a més d'actuar.

          No va ser suficient perquè la tornessin a contractar. Per a la resta d'estudis, Marilyn era una promesa refusada per la Fox que havia intervingut en una comèdia de segona fila per a la Columbia.

          En el rodatge de Ladies of the Chorus va intimar amb el seu professor de cant, Fred Karger. Es pensava que per fi havia trobat la persona ideal, però Karger només pensava en Marilyn com un producte de la fàbrica dels somnis anomenada Hollywood.

          Va participar, molt esporàdicament, a la pel·lícula Love Happy (Amor en conserva). La Metro volia la rossa més sexy de Hollywood per fer una breu aparició amb Groucho Marx. Ella va demostrar ser aquella rossa espaterrant i es va guanyar el públic en només trenta segons. Per primera vegada en una pel·lícula Marilyn havia ensenyat el seu famós moviment ondulant de malucs.

Un diamant en brut

          Després de l'antològica escena amb Groucho, Marilyn va tornar a la Fox per la porta petita. Tenia quasi vint-i-tres anys i encara no s'havia consolidat en cap estudi. Ningú volia apostar per ella, tot i que veien el seu magnetisme i el seu encant.

          De sobte va aparèixer Johnny Hyde, vice-president de la més important agència d'actors, havia descobert entre altres Rita Hayworth i Lana Turner.

          Hyde havia vist Amor en conserva en una projecció privada i al moment va veure que aquella noia rossa tenia moltes possibilitats per triomfar. Menys marit, ella s'hi va negar en diverses ocasions, Hyde ho va ser quasi tot per Marilyn.

          Li va aconseguir un petit paper a The Asphalt Jungle (La jungla del asfalto), i va afavorir el seu retorn a la Fox per intervenir a la guardonada All About Eve (Eva al desnudo), on Marilyn va competir amb grans estrelles com Bette Davis o Anne Baxter, i va aconseguir acaparar els plans en els quals intervenia gràcies a la seva magistral creació d'una astuta i refinada starlet.

          Hyde sap que té la mort a prop i per això li demana a Marilyn que es casi amb ell, i li ofereix deixar-li tota la seva fortuna. Davant la negativa d'ella, Hyde aconsegueix que la Fox li renovi el contracte per set anys més.

          L'última cosa que Hyde va fer per ella va ser el retoc final a la seva nova cara. La va convèncer perquè se sotmetés a la cirurgia plàstica a fi de reduir un petit bony que tenia en la punta del nas i rectificar la línia de la barba suprimint un cartílag  de la mandíbula. Ella ho va fer, tot i que el seu problema no era físic. Espantava els productors perquè els semblava massa sensual i impetuosa. Era un fabulós diamant en brut que faltava polir.